Si Pedro Sánchez té pinta de model d’Emidio Tucci, Pablo Iglesias em fa pensar en aquell Jesucrist superstar, mig místic mig hippy, del film de Norman Jewison. S’hi assemblaria molt si es desfés la cueta i es posés una mica més dret.
Més enllà de la imatge, l’un s’ha mostrat buit de carisma i discurs i lidera una esquerra que ha dilapidat el seu crèdit moral. L’altre, en canvi, té el vent a favor -com el Felipe de Suresnes- per ser el messies que esperava l’Espanya indignada per la crisi i la corrupció.
Sabem que Iglesias vol entrar a la Moncloa per un mena de procés de santo subito, net de taques de càrrecs intermedis i amb la idea d’estar-s’hi poc temps per no esdevenir casta. Però ens cal tenir una gran fe per creure que amb aquest pim-pam serà capaç de refundar l’esquerra aconseguint que la política torni a manar més que els mercats.
Podem és un nou intent de domar un capitalisme que sembla incapaç de crear riquesa sense fer créixer la desigualtat i destrossar el planeta. Partint de pulsions bolivarianes, vol omplir el buit que va deixar la socialdemocràcia quan es va anar diluint a mesura que ficava líders alsconsells de les grans corporacions.
Què va fer que aquella esquerra europea sigui ara tan dretana? Què ens va dur primer a Blair i ara a Valls o Renzi? La falta d’ètica? Potser sí, però atribuir-ho a l’ètica és com atribuir-ho al mal temps.
Els socialdemòcrates entren en crisi quan cau el Mur i l’economia es desregula i globalitza. El nou terreny de joc fa impracticable una ambiciosa política social, els seus votants els castiguen i només són capaços de tornar al poder fent-se un lífting neoliberal.
El que sorprèn de Podem és que es creguin que podran reconstruir l’estat del benestar -amb jubilació als 60 o rendes bàsiques per la cara-sense ser fortament penalitzats en un mercat més global i desregulat quemai. Podran? Com a interlocutors del procés sempre seran millors que un Berlusconi. Tant de bo puguin.
