1 . SUMAR. La diferència entre la vigília i l’endemà del 9-N és el factor psicològic, que, en política, com en tots els àmbits de la vida, és molt determinant, perquè és la palanca de la voluntat. El president Rajoy havia dit i repetit que a Catalunya no es votaria el dia 9, i s’ha votat. I això vol dir que hi ha hagut guanyadors i perdedors. I el perdedor evidentment és el govern espanyol, que no ha sigut capaç d’imposar la seva autoritat en una part de l’estat espanyol, per tant, en un territori que està sota la seva jurisdicció. Com una metàfora del que està passant, aquests dies ressonen les paraules de Rajoy quan va dir que no sabia qui manava a Catalunya. Si una part dels catalans ja han desconnectat d’Espanya, sembla que Rajoy ja havia desconnectat de Catalunya. Malament rai qui ja no s’enrecorda d’on mana. El 9-N, doncs, és una doble victòria psicològica del sobiranisme: s’ha votat i, en fer-ho, s’ha posat en evidència que a Espanya hi ha espais per operar políticament al marge de la legalitat a plena llum, és a dir, que el règim polític espanyol fa aigües. En la mesura que aquesta sensació de burla al poder constituït s’ha instal·lat a Madrid, no s’ha de descartar qualsevol resposta intemperant i absurda com a intent de simular la restauració de l’autoritat perduda.
Dit això, el principi de realitat és resistent i el 9-N no ha fet més que confirmar el que ja sabem des de fa temps. Avui, com la setmana passada, ni el sobiranisme té la força suficient per trencar unilateralment amb la legalitat espanyola, perquè Catalunya se’n vagi, ni el govern central i les institucions espanyoles tenen l’autoritat necessària per avortar el moviment sobiranista. Què vol dir això? Que aquest contenciós va per llarg. Per tant, que el sobiranisme ha de seguir fent acumulació de capital polític perquè les xifres de diumenge no garanteixen una majoria absoluta per la independència en un futur referèndum. I que l’èxit del procés sobiranista està molt lligat a l’evolució de la crisi del règim polític espanyol. I, per tant, tot plegat s’ha de situar en un procés general d’obertura i democratització d’un sistema que fa temps que està gripat. Però vol dir, sobretot, que les presses no són bones conselleres. En política, el sentit del temps és decisiu i saber aprofitar l’ocasió és el que dóna avantatge. Artur Mas va veure una finestra d’oportunitat amb la consulta participativa i li ha sortit bé, i ha reforçat el seu lideratge. Hi ha oportunitats que sumen i oportunitats que resten, i encertar en l’elecció és fonamental, perquè al sobiranisme li queda encara molt per sumar.
2 . RAR. Des del 2010 una part de la ciutadania està en estat de plebiscit permanent, per utilitzar la definició de nació d’Ernest Renan. Des de llavors porta fetes cinc manifestacions de centenars de milers de persones i no se’n cansa. Tot amb una peculiar obsessió per l’ordre, pel civisme, per la calma. Estrany país que es mostra al món com una gran catifa, em deia un corresponsal estranger el dia de la Via. Què se n’ha fet de la mítica Barcelona Rosa de Foc llibertària o dels anys combatius i bulliciosos de la Transició? Estem davant d’una curiosa insubmissió continguda, pròpia d’un moviment que té la seva base principal en les classes mitjanes, mentre discutim sobre la invasió i les incomoditats del turisme i mentre els moviments socials desenvolupen un activisme més invisible, preocupat per salvar la dignitat de les persones més que de proposar grans utopies. Aquesta contenció ¿és un estat d’ànim que ja és idiosincràsia del sobiranisme, o acumula forces i tensions que poden deixar-se anar en el moment més impensat? Coses d’un país rar.
