El pujolisme es va acabar teòricament el 2003, quan el fundador de CDC va decidir enretirar-se per cedir el lideratge a Artur Mas. Però el cognom Pujol ha seguit formant part de l'ADN del partit a través de l'autoritat moral del patriarca, l'ascens del seu hereu dins l'aparell i la supervivència d'un entorn més o menys opac que, durant tots aquests anys, mantenia el seu perfil i la seva influència. Ara, finalment, el pujolisme ha passat a la història, i potser només en tindrem notícia per via judicial. Oriol Pujol ha dit que no vol perjudicar el procés sobiranista, la qual cosa no ens evitarà estar amb l'ai al cor cada cop que la justícia filtri noves indagacions sobre el seu capteniment i el d'alguns dels seus germans. Això és un llast per a CDC, i sobretot és un drama per a Jordi Pujol, un home que sent president deia que se sentia culpable de no haver estat prou per la família, i molts no en sospitàvem el veritable motiu. Pujol, un dirigent de primera línia, amb un llegat polític enorme; un home que va salvar tots els obstacles mentre va ser al poder, que va governar el seu partit i el Govern amb mà de ferro i que, en canvi, no va saber o no va poder conjurar la principal amenaça contra el seu bon nom. Quan en el futur parlem de pujolisme també estarem parlant d'això; però sortosament la figura política de Jordi Pujol és alguna cosa més.
