1 . RENÚNCIA. Diu un vell principi de la sociologia que quan les persones creuen que una cosa és certa, amb el seu comportament contribueixen a fer que ho acabi sent. Així s’explica la lluita per l’hegemonia ideològica: que la gent cregui el que jo vull que cregui. I per això política i veritat són manifestament incompatibles. La persuasió ideològica té algunes lleis: un distanciament no excessiu de la realitat -perquè la paraula sigui convincent la gent ha de sentir aquelles rugositats que posen entrebancs a les nostres vides-; una certa capacitat d’empatia, que estimuli la disposició del que escolta; una càrrega de sentit suficient perquè la gent s’hi senti incorporada; un joc de subtilitat i repetició que faci que les idees penetrin fins a quedar-se instal·lades en el cervell de cadascú. Quan tot això és dóna, l’hegemonia ideològica està guanyada. Zygmunt Bauman explica que la idea falsa que la riquesa d’uns quants beneficia a tots s’ha instal·lat sobre quatre tòpics: el creixement econòmic és la base del benestar; un consum en constant progressió afavoreix la felicitat humana; la desigualtat és natural; la competència és condició suficient per a la justícia social. Aquests són els pilars de l’actual hegemonia ideològica.
Ara s’intensifica la batalla verbal entre el govern espanyol i el sobiranisme català. Rajoy creu que l’única possibilitat que té de guanyar les europees és aparèixer com l’únic capaç de garantir la unitat d’Espanya. El ministre Margallo, ariet d’aquest combat, no coneix cap altra estratègia que la de la por: quan no ens envia a l’espai exterior, ens condemna a l’aïllament etern i, si no, al rebuig universal. Fa la sensació que el govern espanyol dóna la batalla ideològica a Catalunya per perduda i ara l’única cosa que busca és consolidar l’hegemonia a Espanya, amb el conegut principi que contra un enemic es viu millor. La nació més antiga d’Europa i les plagues bíbliques sobre Catalunya com a aliment per animar els seus votants i espantar algun incaut. L’escalada verbal -Margallo diu, CiU respon- esdevé un trist espectacle en absència de cap contraproposta política solvent des d’Espanya. Si renuncien a l’hegemonia ideològica i es refugien només en l’imperi de la llei és que donen Catalunya per perduda. Ja s’ha vist a Crimea: el principi sagrat de la immobilitat de les fronteres no ha durat ni una setmana.
2 . ESTAR VIU. “El més dolorós és haver d’arrossegar la culpabilitat d’estar viu”, li va dir Roberto Saviano, l’autor de Gomorra, crònica de la banalitat mafiosa, a Jordi Évole. La gent dubta d’ell pel fet que no l’hagin matat: això el fa sospitós, per alguna cosa deu ser, diuen. És un càstig complementari per a un home que viu protegit i amagat. Ficar el nas al món de la Màfia vol dir estar disposat a córrer tots els riscos i, a més, si no et maten no t’acaben de creure. El mafiós sempre juga amb avantatge. Saviano diu que Espanya és la principal porta d’ entrada de la cocaïna a Europa. I assegura que no veu voluntat política per combatre el narcotràfic. Hi ha massa diner brut a la Costa Nostra.
3 . LÍMITS. Paradoxes dels temps que corren. S’han invertit els papers entre el realisme i la utopia. Passat el temps de les grans promeses i dels homes nous, ara el discurs d’emancipació es fonamenta en la idea que no tot és possible: cal posar límits per preservar i garantir la dignitat de les persones. És el diner el que promou la idea que no hi ha límits, que tot és possible, que no hi ha d’haver barreres a la desigualtat i als guanys. I que la sostenibilitat social és una cursileria. És a dir, la utopia fa costat als que manen. La utopia és el que no té lloc. Precisament aquesta és la precarietat del seu poder.
