Publicitat
Publicitat

El racisme als EUA i els nostres fantasmes

Una de les coses que més preocupen dels assassinats de Ferguson i Nova York -i ara també del d’Arizona- i de les no imputacions dels policies acusats és que tot plegat, en la seva condició cíclica, recorda els fenòmens naturals. Deien que la democràcia postracial havia extirpat el mal lleig del racisme de les institucions nord-americanes, però el fantasma blanc de la xenofòbia aflora periòdicament als mitjans de tot el món ofegant un nou Eric Garner (“No puc respirar”).

Com de costum, nosaltres creiem que n’estem a anys llum. Són bojos, aquests nord-americans. Si el detectiu Pepe Carvalho, quan li preguntaven què sabia de l’Argentina, responia “ tango, desaparecidos, Maradona ”, dels EUA nosaltres potser en diríem: “consumisme, drones, conflicte racial”.

Però ¿és que les nostres institucions no exerceixen cap violència en funció de l’origen i el color de la pell de les persones? Ho advertia Josep Ramoneda a l’ARA del 21 d’octubre: a Espanya “no cal el discurs xenòfob perquè la violència ja fa, en ella mateixa, la doble funció: física i simbòlica”. De quina violència parlem? Zapatero va aixecar les tanques de Ceuta i Melilla, es parla d’impunitat als centres d’internament per a estrangers, als immigrants se’ls explota i se’ls paguen sous encara més ridículs que als autòctons...

¿Pot ser que no tinguem una democràcia postracial, i que el mal lleig continuï aquí, com si es tractés d’un fenomen natural? Si tota la violència estructural contra els immigrants desaparegués de sobte, ¿quanta xenòfobia -com a mínim verbal- afloraria en nosaltres i al nostre voltant?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT