DILEMES. Cap on el cor camina el cap s’inclina. Ho diu la dita. Això val per a gairebé totes les decisions importants. El lloc on viure, l’amor de la nostra vida, tenir o no tenir fills, canviar de feina, acaben sent tries emocionals. Podem intentar ser lògics, fer una llista de pros i contres, buscar el consell dels amics, però al cap i a la fi, davant dels dilemes importants, és el cor el que ens empeny a resoldre, a prendre un determini, allò que en català en diem -ves per on- fer un pensament. Per això observo amb cert escepticisme els esforços que molts fan per introduir objectivitat, fredor i xifres a un debat tan emocional com el que vivim a Catalunya. En general, la gent sap cap on camina el seu cor, però com que tothom té pànic a ser titllat de sentimental, ens emparem en el cap perquè fabriqui arguments racionals que donin consistència a una tria prèvia.
PREGUNTES. Els independentistes donen per fet que un estat català serà més ric i eficaç. Els ho diu el cor, no un informe (d’informes n’hi ha per a tots els gustos). I és el cor, també, el que fa que els altres diguin el contrari. I després hi ha els preguntaires. “La independència, per fer què?”, proclamen. O bé: “Quina garantia tenim que un estat català millorarà la nostra vida?” Són bones preguntes, esclar. Però quants estats actuals es fan aquesta pregunta? Els estats no es qüestionen entre ells. I els seus ciutadans tampoc. Un espanyol pot ser molt crític amb el govern de Rajoy, però no permetrà que Espanya sigui governada pels alemanys, tot i la seva acreditada solvència. Els gal·lesos no es classifiquen mai per al Mundial de futbol, però ni es plantegen dissoldre’s en una selecció britànica. Potser tindria lògica; però les identitats, ai las, existeixen. En el debat català, els que tenen clar el seu punt de vista -els del sí i els del no- tenen també clara la seva identitat nacional. Però els del mig, els que es fan tantes preguntes, no són menys emocionals que els altres. Senzillament, miren de donar resposta al seu conflicte emocional personal.
FÓRMULES. Aquest contenciós emocional de molts catalans, especialment els que tenen arrels a Espanya, podria fer pensar que l’actual dualitat -govern català autònom dins d’un estat espanyol sobirà-és la millor garantia d’un marc emocional compartit, plural i convivencial. I així ha estat durant 30 anys. Però en els últims temps ha augmentat el nombre de catalans que a) se senten més identificats amb Catalunya que no pas els seus pares, b) creuen que Espanya no respecta la identitat catalana i c) han deduït, per tot plegat i per l’experiència de l’autogovern, que cal un nou pacte entre Catalunya i Espanya basat en la igualtat; un pacte que permeti a Catalunya tenir plena existència política. El motor d’aquesta aspiració no és la fiscalitat, ni el corredor mediterrani, ni res de tot això, sinó un dèficit emocional. Catalunya és molt més forta com a identitat que com a realitat política, i aquest desajust explica la resta. Però si els partidaris de la sobirania catalana volen seduir tots aquells que -legítimament- en dubten, han d’entendre que el factor decisiu en aquest debat no rau en l’exaltació simbòlica ni en la freda estadística. No: l’èxit del sobiranisme depèn de la seva capacitat de garantir que Catalunya està més capacitada que Espanya per gestionar la seva pluralitat.
