1 . IMPUNITATS. Escena primera. Mentre els nostres governants culpen Europa de les mesures impopulars que han de prendre, Durão Barroso, l’altre escolanet de les Açores, feliçment en fase de comiat, culpa els dirigents espanyols d’haver tapat la crisi. Extraordinari exemple per a la ciutadania. La culpa és sempre de l’altre. Durão Barroso se’n va i deixa Europa feta un desastre: el projecte europeu mai havia estat tan desprestigiat, la ciutadania està irritada, desconcertada, frustrada i decebuda. Però els tecnòcrates de Brussel·les no tenen mai la culpa de res.
Escena segona. El rei abdica i molta gent s’ho pren com un senyal que s’imposa un canvi de cicle, una readaptació del règim polític. Però des de dins i des de fora de la política s’apel·la al rei perquè posi aquest canvi en marxa. Que es digui des de l’anomenada societat civil es pot arribar a entendre com una crida indirecta al govern de Rajoy perquè surti del seu immobilisme. Però que es digui des de la mateixa política és incomprensible. El rei no pot ni ha de fer res. Els dirigents polítics no poden descarregar en ell la seva incompetència. És una elusió inadmissible de la seva responsabilitat.
Escena tercera. El jihadisme es llança a la conquesta de l’Iraq, i es posa en evidència fins a quin punt la intervenció estrangera va convertir aquell país en un estat fallit. La guerra de Bush fill va ser estrictament ideològica, perfectament innecessària, i pèssimament executada. Les conseqüències estan a la vista. Mai els seus promotors pagaran per aquest disbarat. Les tragèdies de la història tenen pare i mare. I sovint en surten impunes. Hi ha un problema manifest de correlació entre poder i irresponsabilitat que les ciències socials haurien de quantificar.
2 . NARRATIVES. La màxima informació no és garantia de veritat: li falta direcció i, per tant, sentit. L’addició massiva de missatges no fa una narrativa, sinó que genera molt soroll i força dispersió. Es van abandonar les grans narratives perquè havien portat a clamorosos desastres i se’ns va prometre que la salvació estava en els detalls. De fet, l’argument tenia trampa. Sí que hi ha una narrativa en curs (que a més té la pretensió que no admet alternativa). Aquesta narrativa Dardot i Laval la descriuen així: “El conjunt de discursos, pràctiques i dispositius que determinen una nova manera de govern dels homes sota el principi de la competència universal”. Per aquest camí la política s’ha posat al servei d’una idea: fer del mercat tant el principi del govern dels homes com del govern de si mateix. I així es va anar acreditant la meritocràcia com a valor moral màxim i la indiferència com a actitud que calia tenir davant la cosa pública. I la política, més que mai, es va convertir en esclava de l’economia. La crisi ha posat en evidència aquesta distorsió estructural, aquesta forma d’autoritarisme light en què qualsevol paraula pronunciada fora d’aquest paradigma es considera antisistema, antipolítica o simplement dissidència. El llibre de Thomas Piketty ha provocat irritació al món anglosaxó no pel que diu sobre la desigualtat -que allà és plenament assumida, encara que sigui a costa de culpabilitzar els pobres per apuntalar l’autoestima dels altres-, sinó perquè ataca el centre de gravetat de la ideologia dominant: la meritocràcia. Si les desigualtats estan fent de la riquesa una qüestió aristocràtica i hereditària, el mite de l’emprenedor té trampa: friends and family (els amics i familiars que et puguin donar diner i influència). La societat demana noves narratives. D’aquí èxits tan diversos com el de Podem o el de la independència a Catalunya. Se’ls vol liquidar amb l’etiqueta de populismes. ¿Hi ha populisme més gran que la meritocràcia com a via de redempció quan l’ascensor social no funciona, o quan es manté la creença cultivada en els anys anterior de la crisi que no hi ha límits per al diner?
