El retorn de l'Espanya del Desastre
"L os doctores de la política y los facultativos de cabecera estudiarán, sin duda, el mal [d'Espanya] : discurrirán sobre sus orígenes, su clasificación y sus remedios; pero el más ajeno a la ciencia [...] observa este singular estado de España: dondequiera que se ponga el tacto, no se encuentra el pulso ". Així descrigué Francisco Silvela, líder conservador, el clima creat per la pèrdua de les colònies d'ultramar en un famós article que publicà l'agost del 1898 i que titulà Sin pulso . Avui el seu diagnòstic cobra insòlita actualitat, ja que l'Espanya sorgida del crash del 2008 recorda cada cop més la del Desastre.
I és que la radiografia del país a inicis del segle XXI presenta cada cop més concomitàncies amb el de l'albada del segle XX, atès que amb la desfeta d'ultramar entrà en crisi el sistema polític de l'època -conegut com la Restauració- de manera similar a la que experimenta la democràcia joancarlista.
Similituds cridaneres. La derrota colonial fou el catalitzador dels malestars incubats sota el règim monàrquic liberal instaurat el 1874 amb Alfons XII i fonamentat en una alternança al poder de dos grans partits -el liberal i el conservador- amb eleccions falsejades. Mort el rei el 1885, quan el seu fill Alfons XIII esdevingué major d'edat el 1902 havia cristal·litzat el moviment regeneracionista, crític amb la falta de representativitat del sistema. Aleshores hom denuncià les tupinades i s'estengué la percepció que els dos grans partits no diferien entre si i representaven oligarquies, i es creà un allunyament entre el país legal i el real . El líder liberal Segismundo Moret ho explicità en dir que " las líneas que separan hoy a las agrupaciones políticas son tan vagas y están tan esfumadas, que es muy difícil distinguirlas ".
En aquest context, irromperen noves forces (catalanisme, republicanisme, obrerisme) i es demanà la reforma del Senat en haver esdevingut inútil. L'historiador Francisco Acosta ha descrit la seva pèrdua d'atribucions a l'època amb uns termes que avui podem subscriure: " Una cámara secundaria, donde prima más el sentido honorífico del cargo que su operatividad política. Funcionalmente se reduce a una réplica […] del Congreso ".
Tot plegat ens resulta familiar perquè la política espanyola actual sembla que entra en el túnel del temps: ara hom percep també una separació creixent entre el país legal i el real per la crisi de representativitat del sistema. El PP i el PSOE escurcen diferències ideològiques i sembla que actuen com a aparells autònoms de la societat que generen oligarquies. Cada cop està més estesa la demanda de reforma del Senat i emergeixen nous partits que volen regenerar la política.
Espanya-Catalunya: una història circular? Igualment, si el catalanisme sorgí arran del 1898 afirmant-se davant d'un nacionalisme espanyol fracassat, d'ençà de l'esclat de la crisi el 2008 ho ha tornat a fer amb una deriva sobiranista, amb l'afany d'abandonar o distanciar-se d'una Espanya percebuda com a decadent. De nou es demana el concert econòmic, ja present a les Bases de Manresa (1892), i la flama d'alçament cívic que reflectí la coalició Solidaritat Catalana el 1906 ha reviscolat com a nom de partit, amb l'afegitó significatiu de "per la independència".
Aquest clima d'opinió tampoc és una novetat, car el dramaturg Àngel Guimerà el descrigué el 1899 així: "Pensém que [Espanya] és un barco podrit y obert per tot arreu y que no'n tenim nosaltres la culpa [...] de que s'enfonzi [...]. Y ja que les nacions forasteras se preparan per tirarshi assobre, seguint com á tiburons lo barco, [...] preparemnos també nosaltres que aném á dintre d'ell pera salvarnos quan s'estabelli contra'ls baixos de la costa".
Un problema secular de sastreria. El caràcter circular que han adquirit la política catalana i espanyola els darrers anys el mostren també els discursos. D'aquesta manera, el 1899 Miquel dels Sants Oliver descrigué el regionalisme com " La protesta inconsciente y espontánea del cuerpo contra el vestido. Este cuerpo tiene brazos, pero el vestido no lo consiente; todo va apretado y confundido en el corsé ". El 1995 José M. Aznar utilitzà la mateixa metàfora en sentit contrari: " España no ha sido sentida por los españoles como un corsé sino como un vestido, a veces ajado y no siempre a la moda, pero siempre suelto y llevadero ".
Tornen, doncs, els mateixos problemes que fa un segle i el de sastreria territorial cada cop és més punyent. La raó és senzilla: es vol fer un vestit a gust de tothom amb sistemes mètrics diferents.
