Avui els Gutiérrez tenen hora amb el tutor, el senyor Irla, per parlar de com ha anat el curs de l’Àlvar, tot i que ja han vist les notes. Van fer-hi una reunió fa un mes, amb el senyor Irla, perquè li volien comunicar el que els recomanava el psicòleg. Havien (ho van dir així) “de treballar tots junts”. S’havien de coordinar. I el cas és que el psicòleg trobava important que l’Àlvar, que és un adolescent que no aprova i que enreda a classe, tingués la llibertat d’entrar i sortir de l’aula quan volgués. Fóra ideal -considerava el psicòleg- que el noi pogués sortir sense demanar permís. Per desemboirar-se, per donar una volta, per pensar. Van posar-se d’acord i l’hi van comunicar al noi. A partir d’ara tindria la llibertat de sortir de l’aula quan volgués i quan volgués podria tornar a entrar. No calia que demanés permís. Ell va acollir la idea amb una cara indiferent.
El senyor Irla fa seure els pares, somriu i també seu. Parlen de les notes, que són un desastre, de si hi ha res a fer a l’estiu, però ja es veu que l’home troba que no. Que no s’hi pot fer res. Amb els ulls els plany. La mare en vol saber les causes. “¿No pot o no vol?”, pregunta. I el senyor Irla s’escura la gola, perquè aquesta pregunta li solen fer els pares dels alumnes que van malament. Fa de mal contestar. “És que... -diu a la fi- el vostre fill s’ha passat l’últim trimestre al passadís. I esclar, així...” Els pares es miren el professor per veure si exagera, si allò és una manera de parlar. Però no. Ja entenen que no. L’Àlvar (que no fa gaire era petitet, que xuclava un mitjó per dormir, que jugava a ballmanetes i volia anar sempre a collibè) s’ha passat tots els matins fora de la classe. El senyor Irla es mira aquells pares amb ulls baixos i rumia que tampoc no podran anar a demanar danys i perjudicis al psicòleg.
