Una escena que em temo que no té res d'original és la que em va tocar viure ahir al matí, cap allà a dos quarts de deu. Un servidor estava prenent un cafè a la terrassa d'un bar de Vallcarca, en grata conversa amb un amic, quan vam sentir els crits inconfusibles d'un piquet que s'acostava a velocitat de creuer. "Vaga general!", vociferaven, amb tots els pulmons plens de la força del poble. Ben aviat els representants del proletariat van plantar-se a l'altura de la terrassa del bar, davant de la qual es van aturar i hi van fixar la mirada com si fos el primer cop que en veien una.
El piquet era format per una vintena llarga de joves, vestits amb estricta etiqueta antisistema: dessuadores i xandalls amb caputxes, tots negres i amb signes alarmants de no haver visitat mai l'interior d'una rentadora. Se suposa que es tractava d'un piquet informatiu, però no es pot dir que ens informessin gaire: es van limitar a tirar-nos un petard davant dels peus, que va explotar amb un espetec prou bèstia perquè em xiulessin les orelles una estona. L'ensurt em va fer vessar el cafè (això m'emprenya), i va regirar una senyora gran que pujava la vorera, perillosament armada amb un carretó de la compra: una mica més amunt hi havia un súper obert, com tots els altres comerços del carrer. A continuació, i sense deixar de repetir el crit de "Vaga general!" com si fos un mantra, els amables bolxevics van procedir a acaramullar les taules i les cadires metàl·liques de la terrassa del bar (menys les nostres, perquè devien trobar feixuc apilonar dues cadires ocupades per sengles adults més aviat crescudets). Llavors la mestressa va mig abaixar la persiana, i això va semblar que satisfeia els integrants del piquet, que van continuar el seu camí no sense abans increpar-nos: "Vaga de consum!" Vaja, que ni prendre un cafetó no es podia, segons l'ortodòxia antisistema. Però és que servidor, sense el cafè dels matins, no sóc persona per sumar-me a la revolució.
L'acció del piquet va culminar amb l'assalt als carros del súper (no els de la compra, sinó aquells en forma de gàbia amb rodes que utilitzen els empleats per reposar el gènere), que es van emportar carrer avall amb grans mostres d'alegria als seus rostres juvenils. Amb tot això ja li havien arruïnat la compra a la pobra senyora, que, sulfurada, no es va poder estar d'increpar-los: " Y esto, ¿a qué viene? " Un dels piqueters (es diu així?) li va respondre amb una procacitat mentre passava.
La pregunta de la senyora, tanmateix, no podia ser més oportuna. Perquè, en efecte, allò no venia a tomb de res que tingui a veure amb la història de la conquesta dels drets dels treballadors. Si de cas i únicament, amb una colla de gamarussos que es diverteixen tirant petards i espantant les tietes, sota l'empara d'uns sindicats que el millor que podrien fer per la classe treballadora seria dissoldre's d'una vegada. I després, que dirigents i piquets provessin de posar-se a treballar per un cop a la vida.
