“En democràcia el principal és la imatge”. Això diu un policia a l’altre en l’inici del Bartomeu encadenat que es va representar al Teatre Grec la setmana passada. El text de José Sanchis Sinisterra recupera el personatge del Prometeu encadenat en clau tragicòmica. Al mig de l’escenari, una enorme columna mig construïda, que resulta ser el pilar d’un pont mai acabat. Enfilat a dalt hi ha el Prometeu modern, l’actor Lluís Soler, un economista de prestigi que va trair el sistema mafiós de les grans corporacions tot posant-se de part dels desposseïts, i que ara es troba en la misèria absoluta, sense esperances, disposat a immolar-se per denunciar la rapacitat del sistema.
L’obra és una crítica tan mordaç com previsible dels mals del capitalisme globalitzat. Com a les tragèdies gregues, hi actua també un cor, representat aquí per un grup de joves, abduïts per les noves tecnologies, que van de plaça en plaça denunciant les injustícies, però que resulten ser inconstants. Són capaços d’identificar la injustícia, però han quedat captius de la denúncia com a forma de vida.
Comentava l’autor de l’obra als jardins del Grec que escrivint-la s’havia esbravat. Cal combatre la demagògia amb més demagògia. Aquesta és l’estratègia de la comèdia per no ser presonera de l’enemic, com els succeeix als que només senten “ràbia, ràbia, ràbia”, com criden alguns manifestants. Un crit que vol ser de denúncia però que no és res més que expressió d’impotència davant d’un estímul extern negatiu. Ens demanem: ¿és fèrtil la ràbia? Certament, sembla que cridi a l’acció. “Cal fer alguna cosa”, diu el rabiós o enrabiat. Però, quina cosa? Quina és l’acció òptima per calmar la ràbia, per reparar l’ofensa que l’ha causat?
Els joves indignats i colèrics assenyalen el mal impersonal, però no contribueixen a eliminar-lo. Els uneix una negativitat que roman com a antítesi improductiva. Les cadenes són massa gruixudes i els guardians no tenen pietat. No serveix de res deliberar sobre les alternatives d’acció. La indignació hauria de ser només un detonant d’alguna altra cosa, però quan és massa intensa es consumeix en si mateixa. En el millor dels casos pot esdevenir voluntarisme (“Podem!”) il·lusionador. Una il·lusió que oscil·la entre la ingenuïtat política dels il·lusos i la destructivitat anarcofeixista dels il·luminats.
Al programa escriu Sanchis Sinisterra que el Bartomeu encadenat s’insereix en el gènere de la tragicomèdia o drama satíric. Els espectadors riuen sobretot a la primera part de l’espectacle, amb uns diàlegs marca de la casa. El riure, provocat per la comicitat de les situacions, té un potencial alliberador. Però no purifica, com, segons Aristòtil, hauria de fer la tragèdia. A la tragicomèdia, els espectadors riuen com una forma de descompressió davant la tensió acumulada per tanta ràbia. El riure no reprodueix la lògica de l’enemic. Desactiva la violència, ens fa sentir que som els amos, que els estímuls externs poden ser desactivats. Ens dóna una il·lusió de llibertat momentània. Però res més que il·lusió, al capdavall.
El Bartomeu encadenat resulta més efectiu quan ens fa riure que quan ens recorda que no hi ha sortida i que la injustícia és consubstancial amb l’economia de mercat i amb una democràcia que acumula lobistes nacionals i internacionals a les sales d’espera dels ministeris. Aleshores, riem per no plorar, com diu la frase feta.
El protagonista de l’obra està inspirat en Dimitris Christoulas, el jubilat grec que va suïcidar-se a la plaça Syntagma el 4 d’abril del 2012. Aquest farmacèutic retirat s’havia quedat amb les escorrialles de la seva pensió, que havia pagat “sense cap ajut de l’Estat durant 35 anys”, com deia ell mateix a la nota pòstuma que van trobar a les butxaques del seu cos sense vida. No va veure altra alternativa que sacrificar-se davant dels seus compatriotes. A la nota, convocava els joves a prendre les armes i penjar els traïdors del país. La seva història, naturalment, no fa riure. S’hi palesa la força autodestructiva de la ràbia.
En democràcia, el riure i la ràbia estan permesos. Està permès morir-se de riure i morir-se de ràbia. L’important és mantenir les formes, com diu el policia suburbial de l’obra. El poble percep que les lleis només serveixen per castigar els dèbils, que les jerarquies autèntiques s’han capgirat davant el poder del diner, que el futur és l’absència de futur. Però la democràcia manté les seves formes. La cortesia ha esdevingut una altíssima forma d’hipocresia. D’aquí que l’energumen sembli més just i vertader, només perquè s’enfot de les formes, de la imatge, de les aparences, com si això fos garantia de la validesa dels seus suposats arguments.
