'La roja' és el Barça d'Espanya? (i viceversa)
Sovint acusen el Barça d'intentar representar un país que és molt més que un club de futbol. No els falta raó. Però potser a l'anàlisi hi faltaria una segona part: tal vegada hi ha una part de país que necessita el Barça per ser. De la mateixa manera que un cert espanyolisme existent a Catalunya és del Reial Madrid per ser. Desconec si això és bo o no, però és.
Aquests dies vivim una desbordada exaltació nacionalista espanyola a través del futbol. Però no ens enganyem, no és una malaltia exclusiva del país on diu que mana Rajoy. Tots els països/estats/cultures han usat l'esport, tota mena d'esport, com a manera de cohesionar els pobles i donar-los un sentit de pertinença. Quan Rafa Nadal guanya un torneig, la gent comença a cridar "Espanya, Espanya" encara que el tenis li provoqui arcadetes. I, de fet, la majoria no són seguidors de Nadal, ni com a tenista ni com a esportista, sinó que Nadal és l'excusa que usen per sentir-se part de la massa i el rival batut és l'enemic conjunt al qual han derrotat entre tots. Passa igual amb Alonso. I només cal veure les portades dels diaris nacionalistes espanyols l'endemà d'una victòria. I és el mateix que passa a les portades dels diaris italians, britànics, alemanys i de la Xina Popular. Qui guanya no guanya per ell sinó per la pàtria. Per això sona l'himne i hissen la bandera.
¿Que no hauria de ser així, em diu ara vostè? ¿Que no haurien de barrejar esport i política? Potser no. Però és que ho fa tothom. I davant d'aquesta realitat, què? Nosaltres què, anem de purs i renunciem a fer-ho? Quan tothom fa nacionalisme amb l'esport, ¿nosaltres hem d'anar amb un lliri a la maneta? Doncs miri, no. ¿Que hauríem de deixar el Barça en pau? Possiblement. Però és que, com que no tenim possibilitat de competir igual que els estats, hem d'agafar-nos al que podem. Digui'n Barça, digui'n Aleix Espargaró, Ricky Rubio o Mireia Belmonte.
