Sento a la ràdio un jurista prestigiós proposant la fórmula per acabar amb la corrupció. Inclou mesures educatives (una assignatura d’ètica), l’eliminació de l’indult en casos de corrupció, la transparència dels patrimonis, una oficina despolititzada per gestionar les licitacions públiques, etc.
Em temo que la solució no va per aquí, perquè la batalla no és tècnica sinó política: té a veure amb qui ostenta el poder i qui li dóna suport. Una breu rememoració del cas americà ho posa de manifest.
Avui, la política americana és raonablement íntegra. Un dels índexs més utilitzats li dóna 73 punts, que s’han de comparar amb els 59 d’Espanya i els 91 de Dinamarca. Fa un segle, però, la política americana es caracteritzava pel populisme i la corrupció extrems.
El primer que feia un polític en prendre possessió era substituir empleats per amics, coreligionaris i, sobretot, aquells que l’havien ajudat a guanyar les eleccions amb alguna mena de tupinada. Aquesta pràctica no excloïa cap departament; per exemple, Dan Sickles, un polític de Nova York que ja havia aconseguit sortir indemne del judici per haver assassinat l’amant de la seva dona gràcies al primer veredicte en la història de “demència transitòria”, va aconseguir també ser nomenat general de brigada de l’exèrcit federal malgrat no tenir cap coneixement militar. La seva incompetència i indisciplina van resultar desastroses en la Batalla de Gettysburg (1863).
La primera batalla de la Guerra de Secessió (1861-1865) va tenir lloc a les immediacions de Washington i va acabar amb una derrota vergonyosa de l’exèrcit federal, que va fugir cames ajudeu-me en direcció a la ciutat. La pràctica clientelar estava tan estesa que un humorista va dir que la desbandada havia tingut lloc perquè entre la tropa havia corregut la brama que s’havien produït tres vacants al Servei de Duanes.
El desprestigi dels polítics era extrem, i no ajudaven a millorar la situació fets com que el 1873 els congressistes votessin apujar-se el salari un 40%... amb caràcter retroactiu!
La corrupció era també rampant. El 1858 l’estat de Nova York va aprovar la construcció d’uns jutjats per 250.000 dòlars. El 1873 l’edifici no estava acabat però ja s’hi havien gastat 13 milions. Es va ordenar una investigació, però l’home que dominava la política estatal i principal beneficiari del desastre ( boss Tweed) va manegar-s’ho perquè l’informe fos imprès en una empresa de la seva propietat, i va tenir la barra de carregar-hi una factura de 14.000 dòlars (equivalents a 215.000 euros actuals).
El desprestigi de la classe política no impedia, però, que cada polític tingués suports poderosos. Les companyies ferroviàries (les més potents del moment) finançaven generosament campanyes polítiques, i parts de l’electorat se sentien molt protegides per un polític concret, sovint sobre una base ètnica (particularment en el cas dels immigrants escocesos i irlandesos). Així, quan l’exsenador Lorimer va tornar a Chicago després d’haver estat destituït per haver-se provat que havia guanyat el càrrec amb suborns (1912), va ser rebut per una multitud entusiasta que el va conduir en manifestació a un acte solemne de desgreuge.
El sistema només va poder ser dignificat després d’una lluita política que va consumir una enorme quantitat d’energies al llarg de gairebé dues generacions. El bàndol finalment vencedor va haver d’aplegar un formidable exèrcit perquè formidable va ser la resistència a què s’oposava. En aquell exèrcit es van aplegar empresaris de sectors emergents que resultaven perjudicats per la corrupció, professionals de classes mitjanes a qui interessava que l’accés als càrrecs públics es basés en criteris meritocràtics i reformadors socials que havien arribat a la conclusió que als pobres només se’ls podria ajudar de debò si se substituïa el paternalisme del boss per programes gestionats de manera objectiva. Una generació d’intel·lectuals va donar cobertura al moviment identificant la reforma dels serveis públics amb la moralitat i amb l’eficiència, i avui resulta difícil imaginar l’entusiasme que aquest objectiu va acabar suscitant entre una multitud de capellans i líders socials. No obstant això, el moviment només va triomfar quan determinats líders polítics van fer seu el programa, en particular el president Theodore Roosevelt (1901-1909).
La corrupció espanyola no és tan gran com la que acabem de descriure perquè des del 1918 els polítics no poden acomiadar lliurement els funcionaris, però no hi hauria d’haver dubte que la lluita contra la corrupció només podrà tenir èxit quan un o més grups polítics en facin bandera i un grup prou gran d’intel·lectuals i líders socials hi donin un suport entusiasta. No es tracta de fer lleis, sinó de foragitar del poder els qui n’han estat abusant des de la Transició.
