Un exemple per a Hitler. El 22 d'agost del 1939, pocs dies abans de l'inici de la invasió de Polònia, Adolf Hitler va reunir el seu estat major. Segons un document publicat el novembre del 1945 pel New York Times , en el decurs d'aquella sessió el führer va fer referència a les massacres planificades d'armenis a mans de l'Imperi Otomà (antecedent de l'actual Turquia) com a exemple a seguir en la seva política de supremacia racial. "Qui se'n recorda ara dels armenis?", diuen que va pronunciar amb l'orgull de qui té la lliçó ben apresa.
Francesos contra turcs. Set dècades llargues més tard, i contradient Hitler, els mitjans de comunicació de mig món, després d'anys de silencis, han recordat aquelles campanyes criminals i les han situat al centre de l'actualitat. La causa? Cap altra que la llei aprovada per les institucions franceses, destinada a castigar la negació d'aquells fets. Aquesta iniciativa ha situat les relacions diplomàtiques entre el govern gal i Turquia sota terra i ha fet arribar al gran públic els draps més bruts d'un estat i de l'altre. L'intent d'extermini patit pels armenis contra la guerra innoble de França a Algèria. Ararat , d'Atom Egoyan, contra La batalla d'Alger , de Gillo Pontecorvo.
Càstigs contradictoris. Per contextualitzar l'assumpte -i amb el permís de l'admirat Sánchez Piñol i dels magnífics articles sobre genocidis culminats amb un èxit total que ha publicat en les darreres setmanes en aquest mateix diari-, caldria recordar que a partir d'ara a França es penalitzarà qualsevol persona que negui l'intent d'acabar amb el poble armeni. A l'altre costat de la balança, a Turquia es continuarà castigant aquells que s'atreveixin a fer-hi referència, com és el cas, entre d'altres, del premi Nobel de literatura Orhan Panuk, jutjat per declarar a una revista suïssa que l'Imperi Otomà va assassinar un milió d'armenis.
Guerra dins la guerra . Les principals matances d'armenis (tot i que no les úniques) van tenir lloc en els anys de la Primera Guerra Mundial. L'Imperi Otomà havia entrat en aquell conflicte al costat d'Alemanya i en contra de Rússia, aliada de França. Després d'unes relacions històricament molt convulses amb la comunitat armènia -integrada a l'Imperi des de feia segles, però amb permanents aspiracions nacionals-, el govern otomà d'aquells anys estava dirigit per nacionalistes fanàtics procedents del moviment dels Joves Turcs que tant volien acabar amb el desmembrament progressiu com fer realitat un procés d'homogeneització dins de l'Imperi. I en aquest nou escenari els armenis no hi tenien lloc.
Anar per feina. "La feina s'ha de fer ara, després de la guerra serà massa tard", va explicar el ministre de l'Interior turc Mehmed Talat en un telegrama dirigit al governador d'Alep. I val a dir que la feina es va fer a consciència. Començant per l'anorreament dels sectors dirigents de la comunitat armènia. Així, l'abril del 1915 centenars d'intel·lectuals i líders polítics i religiosos van ser acusats de ser aliats de l'enemic rus, detinguts i executats sense contemplacions. Aquest va ser el tret de sortida d'una campanya d'extermini perfectament planificada que va abraçar totes les capes de la població armènia i que va incloure unes tètriques caravanes de la mort. Un viatge de centenars de milers de persones cap a les tenebres al qual la immensa majoria no va sobreviure a causa de la fam, les malalties o els sabres dels seus botxins.
On és Israel? Certament, malgrat que algunes fonts parlen de fins a un milió i mig de víctimes (un 70% de la població armènia que vivia a l'Imperi), els planificadors de les matances no van aconseguir l'objectiu d'esborrar totalment la petja armènia de la terra. No va ser, però, ni per manca de voluntat ni per no posar tots els recursos necessaris al servei d'un objectiu tan macabre que va servir d'exemple als nazis a l'hora de tractar el "problema jueu". Potser per això, gairebé un segle després, quan repassem la vintena d'estats que han condemnat les polítiques genocides contra els armenis ens sobta no trobar-hi encara Israel. Ai la realpolitik!
