Al tren, una senyora operada. O potser no n’hauria de dir senyora operada sinó senyora retocada, perquè no és pas una senyora amb els llavis com un globus i els pòmuls de broma, sinó que és una senyora que s’ha estirat, i que s’ha posat bòtox i pits. Està molt prima i duu una roba que podria correspondre a algú més jove, però tampoc no és cert del tot, això, perquè hi ha dones joves, al tren, que van vestides més de senyora gran. Va vestida de prima, això sí. De prima, sí. Duu uns texans de més de cinquanta euros que s’han de rentar a mà, perquè l’etiqueta -tot i que es treu amb uns gafets-és molt delicada. Té ganes d’anar d’hivern, es nota, i s’ha posat unes botes de pell, avui, que li faran nosa al migdia. La samarreta és volgudament informal, segur que cara, però no sembla que hagi de durar gaire. Cabells rossos, ben tintats, ben arrissats, ben tallats.
Amb aquestes que puja una senyora amb un carro d’anar a comprar. Deu anar al mercat. Aquesta és mestressa de casa o potser és prejubilada o aturada. No és que estigui grassa, és que vol anar baldera i és com si el seu cos fos tou i manejable. La senyora operada, quan la veu, s’aixeca del seient i l’hi cedeix. “Segui, segui...”, fa. “No, no, i ara!”, protesta l’altra. Però acaba acceptant l’oferiment, perquè va amb el carro. S’asseu i la regracia amb un somriure. L’altra li diu “De res” amb la mirada i prement la boca artificial.
Penso que totes dues tenen la mateixa edat. Que l’operada, però, se n’ha oblidat. I que l’altra, probablement, tot i saber que l’altra té la seva edat, ha acceptat l’oferiment potser per no ferir-la. O potser perquè ha sentit que l’altra s’ho mereixia. Es mereixia cedir-li el seient, després de les benes, el règim, l’'spinning'. I ella també es mereixia seure a l’edat que té.
