Publicitat
Publicitat

La serietat de Singapur

Sóc a l'escola de primària Gan Eng Seng, situada en un barri de classe mitjana de Singapur, i la directora, A.W. Ai Ling, m'ha portat a veure una aula de ciències de cinquè. Tots els nens, d'11 anys, porten bates blanques d'ajudant de laboratori amb el seu nom. A fora, una zona del vestíbul, l'escena del crim , està precintada amb cinta groga i a terra, tacat de sang, hi ha el cadàver de mentida d'una persona assassinada. Els alumnes aprenen què és l'ADN fent exercicis amb empremtes digitals, i el professor de ciències els ha convertit en detectius de la sèrie policíaca de televisió CSI . Han d'agafar empremtes digitals de l'escena i analitzar-les.

Quan feia cinquè, em vaig perdre aquesta lliçó sobre l'ADN. Li vaig preguntar a la directora si això formava part del currículum oficial, i em va contestar que no. El que passava és que tenia un professor de ciències molt bo, i com que sabia que Singapur estava fent un gran esforç per promocionar la seva indústria biotecnològica, va pensar que seria bo encarrilar ja els alumnes en aquesta direcció. Els alumnes de l'escola de Singapur van analitzar les meves empremtes digitals, i va resultar que jo era innocent. Estava, però, molt impressionat.

Era una escola pública normal, però la directora havia buscat, pel seu compte, un enllaç entre aquestes tres preguntes: "En quin món visc?", "Cap on vol anar el meu país en aquest món?" i, per tant, "Què he d'ensenyar a la classe de ciències de cinquè?" Em va cridar molt l'atenció perquè difícilment trobem en l'actual política nord-americana aquest enllaç d'idees. Els republicans defensen grans retallades en la despesa pública amb l'excepció del Medicare (programa d'assistència mèdica per als de més de 65 anys), la Seguretat Social i el pressupost de defensa. Això no sols no és realista, sinó que també implica que les prioritats del nostre país no són unes escoles millors sinó les residències per a la tercera edat, i que hem de construir noves escoles a l'Afganistan abans que a Alabama.

El president Barack Obama ha exposat fa poc una visió de futur clarivident i convincent de les nostres prioritats. Però no ens ha dit com ni on hem de retallar i invertir -a gran escala i amb intel·ligència- per fer realitat aquesta visió.

Singapur és un estat diminut i no és ni de bon tros una democràcia com la nostra. Però, com els EUA, té una població multiètnica -xinesos, indis i malais- amb una nombrosa classe treballadora. No té recursos naturals i fins i tot ha d'importar sorra per a la construcció. Però avui dia la seva renda per càpita se situa just al darrere de la dels Estats Units, i això ho han aconseguit amb manufactures d'alta qualitat, serveis i exportacions. L'any passat la seva economia va créixer un 14,7% gràcies a les exportacions de material biomèdic. Com ho han aconseguit? Si Singapur pot ensenyar alguna cosa als Estats Units és com prendre's seriosament la tasca de governar i preguntar-se en tot moment: en quin món vivim i com ens hi hem d'adaptar per prosperar? "És com si visquéssim en una cabanya sense cap mena d'aïllament", em va comentar l'economista Tan Kong Yam. "Notem qualsevol canvi de vent o de temperatura i ens hi hem d'adaptar. Els nord-americans encara viviu en una casa d'obra amb calefacció central, i no cal que reaccioneu tan de pressa". I no ho hem fet.

Singapur té probablement el mercat més lliure del món; no creuen en tarifes duaneres, ni en salaris mínims ni en assegurances de desocupació. Però sí que creuen que els responsables de regular els mercats han de garantir-ne el bon funcionament -perquè ells sols no ho poden aconseguir-, i subvencionen els habitatges de propietat i l'educació perquè tothom tingui una base per esdevenir autosuficient. Singapur ha copiat el model d'Alemanya, que procura que tots els alumnes que acaben secundària passin a l'ensenyament superior, però només el 40% van a la universitat. La resta van a parar a politècniques o a la formació professional, amb la qual cosa gairebé tots estan en condicions de trobar un lloc de treball, tant si és tracta d'un científic com d'un lampista.

Ravi Menon, secretari del ministeri de Comerç i Indústria de Singapur, comenta: "Els dos ismes que descriuen més bé l'estratègia de Singapur són: pragmatisme -ens centrem en el que funciona en la pràctica més que no pas en la teoria abstracta-, i eclecticisme, una predisposició a adaptar al context local les bones pràctiques de tot el món". És una barreja sofisticada de lliure mercat radical i estat del benestar, que requereix uns responsables polítics sofisticats; per aquest motiu, aquí no enfoquen la política com un esport o un espectacle. El sou dels alts funcionaris i els ministres s'assembla als del sector privat; per això, la majoria cobren més d'1 milió de dòlars a l'any, i les primes estan en funció de l'índex de creixement anual del PIB. Això vol dir que el govern atreu professionals molt qualificats i, per tant, hi ha un baix índex de corrupció.

Els Estats Units no poden copiar la política subvencionadora de Singapur, i no ho han de fer. Però aquest petit estat ens pot ensenyar alguna cosa sobre actituds : com prendre's seriosament la tasca de governar i pensar amb sentit de l'estratègia. Abans ho fèiem i ho hem de tornar a fer perquè, si no, la nostra caseta d'obra amb calefacció central no resistirà gaire més temps les tempestes.

"Els Estats Units ens deixen avui dia molt perplexos -afirma Kishore Mahbubani, degà de l'Escola d'Ordre Públic Kuan Yew- perquè de vosaltres vam aprendre tot el que cal fer per construir una societat eficient: molts dels nostres alts funcionaris es van llicenciar a la Kennedy School de Harvard. Quan van tornar, van aplicar enèrgicament les lliçons que hi havien après."

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT