And the winner is... Lionel Messi!... and Cristiano Ronaldo!... and Víctor Valdés! La cara que ens quedaria a tots si la Pilota d'Or fos compartida per Messi, Cristiano i Valdés és la cara que vam fer tots els economistes ahir quan es va anunciar que el premi Nobel d'economia anava a parar a Eugene Fama, Robert Shiller i Lars Hansen. I no faig el paral·lelisme pel fet que dos d'ells juguen al mateix equip (Fama i Hansen donen classe a la Universitat de Chicago) i l'altre juga a l'equip contrari (Shiller a la de Yale), sinó perquè Fama i Shiller són adversaris intel·lectuals que porten dècades barallant-se al voltant d'un tema: la racionalitat dels mercats financers.
La història comença als anys seixanta, quan Eugene Fama, el més gran dels tres guardonats, postula la teoria dels mercats eficients. Ras i curt, la teoria diu que la gent que opera als mercats financers (per exemple, la borsa) compra i ven accions tan ràpidament que fa que sigui impossible predir si el preu d'una acció pujarà o baixarà. Per entendre-ho, cal recordar que una acció és un paperet que dóna el dret de propietat sobre un tros d'una empresa. A més de donar dret a cobrar dividends, aquest paperet es pot vendre i comprar en un mercat que es diu borsa. La pregunta és: quin preu té aquest paperet? La resposta de Fama és que el preu serà equivalent a la suma de tots els beneficis que s'espera que aquesta empresa doni al llarg del temps. Per què? Fixeu-vos que si els beneficis que donarà l'acció són 120 i el preu és només de 100, aleshores els inversors correran a comprar aquesta ganga (sempre que un pugui comprar a 100 una cosa que en genera 120, un acaba fent bon negoci!). El problema és que, en un tres i no res, la competència dels inversors per comprar aquesta acció farà pujar-ne el preu fins que assoleixi el valor de 120 i el negoci haurà desaparegut.
És més, cada cop que aparegui alguna notícia que indiqui que l'empresa guanyarà molts beneficis en un futur, els inversors correran a comprar aquesta acció i, en fer-ho, en faran pujar el preu. La conclusió és que el preu de les accions reflecteix tota la informació sobre el futur de l'empresa que la comunitat té a la seva disposició ara.
Una implicació d'aquesta teoria del mercat eficient és que, si el preu actual d'un actiu financer conté tota la informació disponible, qualsevol moviment futur d'aquest preu ha de ser causat per informació que ara no està disponible. És a dir, el preu futur de les accions no es pot predir. Aquesta conclusió representa una monumental clatellada a tots els gurus de les finances que guanyen diners assessorant clients sobre quines accions pujaran i quines baixaran. Segons la teoria del mercat eficient, si comprem les 100 acciones triades per 100 dards llançats per un mico ensinistrat contra les pàgines financeres del diari ARA, obtindrem el mateix retorn que si seguim el consell dels gurus... i a sobre ens estalviarem la comissió!
A mitjans dels anys 80, Bob Shiller va trobar un problema amb aquesta teoria. Si el preu d'una acció representa la suma dels dividends que aquesta acció generarà en un futur, la variació de preus hauria de ser igual a la variació de la suma dels dividends. Però si ho calculem, resulta que els preus varien molt més que no pas els dividends. La conclusió és que hi ha factors que afecten els preus que no són pas els dividends. I aquests factors podrien tenir relació amb la irracionalitat dels inversors.
Segons Shiller, és cert que els inversors compren tenint en compte els dividends que esperen que doni l'empresa, però també "les modes" (com que tothom compra empreses de tecnologies verdes, jo també) o els "estats de pànic" (com que tothom ven, jo també venc per si de cas els meus models de dividends futurs estan equivocats i els altres inversos saben alguna cosa que jo no sé). Aquests comportaments menys racionals fan que en alguns mercats apareguin bombolles especulatives com les que van afectar les economies espanyola i catalana, que van portar-nos la crisi que ara estem patint.
I si entre Messi i Cristiano hi ha Valdés, entre Fama i Shiller hi ha el Lars Hansen: juga al mateix equip de Fama (Chicago), però, igual que li passa al Víctor, juga en una altra posició. La seva aportació ha estat més tècnica i ha creat mètodes empírics sofisticats que permeten veure quina de les dues visions del món és correcta.
La batalla intel·lectual entre els defensors de la hipòtesi del mercat eficient i els defensors de la irracionalitat segueix oberta. El comitè del premi Nobel d'enguany ha decidit no mullar-se i acceptar que hi ha gent intel·ligent amb arguments vàlids i sòlids a totes dues bandes. És per això que ha guardonat el líder intel·lectual de cadascun dels dos grups... i també a Víctor Valdés!
