BarcelonaL’any passat vam aprendre com els informes policials interns eren una bona manera d’esquitxar algú: si finalment no resultaven certs, el diari quedava impune, perquè només consignava l’existència de l’informe. I la policia també quedava sense fiscalitzar perquè... bé, resumint, perquè sí. Però hi ha encara una manera més tèrbola d’embrutar la reputació d’algú: amb el subgènere de les columnes insinuadores. Es tracta d’articles d’opinió que aparentment diuen molt però que no concreten res. Carlos Herrera n’oferia un exemple de manual en l’edició de l’'Abc' d’aquest divendres, a compte del fugitiu Juan Carlos Monedero a qui, amb perdó per l’acudit, la premsa li ha donat bufetades fins al carnet aquesta setmana. Diu Herrera: “Que ningú dubti que les investigacions sobre les finances dels Monedero i companyia són objecte d’estudi per part d’aquells que tenen mitjans”. Vol dir per part de Qatar? Bill Gates? El 'tío' Gilito? “No s’estranyin que algun poderós servei d’intel·ligència estranger estigui propiciant la investigació”. El Mossad? La CIA? Spectra? “Furguen en les relacions indegudes de qualsevol grup d’il·luminats podemistes i gent tan poc recomanable com la que sorgeix del règim iranià”. Quina gent? Com d’indegudes? Parlem de tocaments? “Els monederos, errejons i iglesias diversos tenen zones d’ombra que no trigaran a fer-se visibles. Això just acaba de començar”. Quines zones d’ombra: Tràfic de drogues? Cadàvers? No reciclen? I la millor: “No sé si s'hi han posat els qui han de posar-s'hi, però tampoc m'estranyaria que fos així”. Eing? Està reconeixent que, al capdavall, no té ni idea de si tot el que ha vessat se sustenta en un mínim de factualitat?
És perfecte: barat, inquerellable i efectiu. Qui necessita una sola dada?
