Incapaç de sostreure’m a l’influx d’aquest retrat de Fabra amb 30 anys, quan ja havia publicat dues gramàtiques i estava a punt de guanyar unacàtedra de química a Bilbao, miraré d’explicar per què, mantenint-nos crítics amb ell, som més fabrians.
Malgrat el barret de copa que aquíllueix, Fabra era l’home més modest, prudent i circumspecte del món. “La seva calma, la seva activa lentitud, [...] feia que de la seva persona irradiés -ens ho diu Josep Pla- una sensació de benestar gairebé físic”.
L’“activa lentitud”, un no parar -sense estirabots ni exabruptes- que tornava dia rere dia sobre uns mateixos problemes per polir-ne les arestes. I la paradoxa és que aquest paradigma del revisionisme dialogant s’acabés predicant, dins les catacumbes on el català maldava per sobreviure al franquisme, com una mena de dogma sagrat.
Diem molt aquests dies que la llei s’ha fet per servir el ciutadà, i no al revés. Si aquest principi és aplicable a qualsevol llei, incloent-hi la més fonamental, com voleu que no ho sigui a la que regula una llengua?
Fabra va passar en pocs decennis de ser discutit per tothom a ser el Mestre, un epítet que li esqueia tan poc com el barret de copa. Però ser un bon fabrià no serà mai ser un devot deixeble sinó un professional de la llengua que, com ell, s’ho està replantejant tot cada dia.
Igual que pares de la Constitució no es reconeixen en l’immobilisme del PP, estic convençut que Fabra es quedaria avui molt parat -i trobaria depriment- que algunes de les normes que va propugnar es continuïn ensenyant tal qual a les escoles.
“¿No us vaig dir que si una norma no l’acceptava la massa parlant no té sentit entossudir-se a mantenir-la?” “No ho recordem, Mestre”. “Doncs ho tinc escrit”. I perdent uns segonsla seva proverbial flegma afegiria: “I, sisplau, no em digueu Mestre!”
