Steve Jobs i Pep Guardiola en són dos bons exemples. La gent ens els escoltem embadalits. I quan acaben de parlar els aplaudim convençuts (i convençudes) mentre movem el cap afirmativament, com dient: "Quanta raó té, sí senyor!!!" Els anomenem gurus i les seves reflexions són pràcticament dogmes de fe que els de la massa rebem amb un fervor que frega el sectarisme.
Fixem-nos que, en un món on per sobresortir de la vulgaritat és necessari el moviment, el frame , el color, la llum i l'espectacularitat, tots dos se'ns apareixen amb una escenografia simple, nua. Ells, les seves reflexions i els seus moviments pausats i amables, o directament inexistents, són el frame , el color, la llum i l'espectacularitat. Esclar, l'artifici és necessari quan el discurs està buit. Quan el discurs és potent, la senzillesa és el millor reforç. Aplicat a la cuina serien dos bons ous ferrats de granja al punt contra un carpaccio de parmentier d'ous a la petejande amb explosió de clara muntada del Canadà i encenalls de florolos marinats. No sé si em capta.
Però, ¿i què diu el Pep o deia Jobs per aconseguir aquest efecte magnètic? Coi, coses sensates. Molt ben dites, sí, però terriblement sensates. Amb subjecte, verb i predicat, també, però que no deixen de ser evidències. Ei, i això no és cap demèrit. Al contrari. Precisament aquesta és la seva gran virtut, que apel·lant al sentit comú aconsegueixen un missatge clarificador que arriba a tothom i es converteix en un camí a seguir. En tot cas el demèrit és dels altres, que disfressant el seu discurs entre quilos i quilos d'artifici no aconsegueixen arribar a ningú. Bé, o sí que hi arriben, però per la porta de servei a l'hora de treure la brossa orgànica. I això és el que és meravellós, que quedem bocabadats per la senzillesa de la sensatesa. Meravellós i terrible perquè vol dir que venim del desastre més absolut i que estem fatal.
