Publicitat
Publicitat

Com superar el surrealisme

El més curiós és que ens hi hem avesat. El fet que algú s'infiltri, armat fins a les dents, en un indret en què es produeix una concentració de persones i hi executi una matança a l'engròs ha deixat de ser notícia per convertir-se en una mera sensació, a mig camí entre la morbositat i una consternació cada vegada més lenta i remota. Divendres va passar en un cinema de Denver, i ahir ja no hi pensàvem. Si de cas, aquesta mena de brots de barbàrie als EUA serveixen perquè alguns progres de guàrdia aprofitin per sermonejar que l'americana és una societat malalta i decadent (quan passen a Europa, com l'any passat a Noruega, tendeixen a afirmar que és culpa de la influència de la cultura ianqui). I si el fet s'esdevé durant l'estrena d'un film de Batman, ho tenen en safata per afegir-hi l'agreujant d'infantilisme.

André Breton, en el Primer Manifest Surrealista de 1924, reclamava que l'acte surrealista més simple consistia a sortir al carrer amb un revòlver en cada mà i, a cegues, disparar sobre la multitud. Com tants de literats, Breton era procliu a l'exageració, i el més possible és que, si li haguessin posat un revòlver al davant, hagués sortit per cames sense pensar-ho dues vegades, pres d'un atac de pànic. També és ben probable que, si ara aixequés el cap i veiés amb quina naturalitat desoladora la seva boutade s'ha convertit en un ingredient habitual (i no gaire saborós) de la dieta informativa internacional, se sentís força estrany. Voluble i vanitós com era, segurament Breton s'apressaria a desautoritzar el seu propi Manifest, envejós que la realitat hagués superat sense esforç aparent els seus deliris més atrabiliaris.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT