Publicitat
Publicitat

El temps de les coses normals

Quan el 2005 l’Església enterrava Joan Pau II, un hàbil cardenal va rebre la missió de predicar a la missa funeral. Joseph Ratzinger va ser l’encarregat d’elaborar l’homilia que certificava que era el candidat més preparat per al soli pontifici. En aquella important homilia, Ratzinger va denunciar amb intel·lectual vehemència la “dictadura del relativisme” que vivia -i viu- Occident. Un cop escollit papa, Benet XVI va basar tot el pontificat a reconstruir un relat tradicional catòlic fort i ofensiu en un món liquat.

Benet XVI, en un acte de subversió a la seva pròpia tradició, va acabar renunciant al papat l’any 2013. La debacle benedictina va obrir les portes a un inesperat viratge progressista sota la tutela de Bergoglio-Francesc, que ha obert importants ferides dins un món catòlic que ja és liquat -com Occident-. Amb tot, Bergoglio, amb una habilitat semblant a la del seu predecessor, s’obre al debat relativista que propugnen els seus cardenals de confiança sense acabar d’abandonar la denúncia de la dictadura del relativisme de Benet.

El catolicisme, que no és ni vol ser d’aquest món, ha d’elaborar necessàriament la contra a les tendències de la societat per reafirmar no solament el seu lideratge espiritual, sinó també el seu control temporal, per feble i afeblit que sigui. En l’argot eclesiàstic teològic que Fellini va saber depurar tan bé en el seu Roma : “ È il mondo che deve seguire la Chiesa, non il contrario ” (“És el món qui ha de seguir l’Església, no pas al contrari”).

La dictadura del relativisme que Benet volia derrotar, i amb la qual Francesc vol dialogar per, en el fons, acabar-la derrotant, va fent el seu camí. Tal com explicava fa unes setmanes a l’ARA, la dictadura del relativisme de Benet és l’era llibertària que estem vivint al món occidental. És a dir, tenim una llibertat i una democràcia hiperpluralistes i tolerants, on creix una aversió a sistemes i ideals. Fins i tot Pablo Iglesias i la seva quadrilla de politòlegs han entès aquest hiperpluralisme -i és per això que en volen treure rèdits amb una reedició amable del centralisme democràtic de ressons bolxevics-. Tant l’existència de la pulsió d’Iglesias i el seu nou partit com l’onada de vot republicà als Estats Units són la constatació paradoxal que l’era llibertària ha arribat i que és una amenaça per al pensament autoritari que viu ben cofoi encara de les desferres parasitàries d’estructures ideològiques i pensaments forts, intolerants, com el catòlic.

Tanmateix, és possible que el principal rival de l’era llibertària no siguin els espasmes contraofensius del pensament fort, sinó l’herència que aquest pensament fort de relat autoritari ha llegat a les societats a través d’una ciència, una medicina i una legislació enverinades. A Amèrica, per posar-hi un nom concret, és el Diagnostic and statistical manual of mental disorders (DSM).

Actualment en la seva cinquena edició, el DSM és el recull normatiu del que l’Associació Americana de Psiquiatria considera normal o no, amb el consegüent estigma social que això suposa. Semblantment, també és la norma que dóna poder a metges i autoritats públiques per escruixir l’individu que no consideren “mentalment sa”. Per exemple, aquest manual va incorporar l’homosexualitat com un trastorn de la personalitat antisocial de 1952 a 1974, agafant el relleu de la criminalització que va patir gràcies al pensament fort en la història, ja sigui ideològic, ja sigui religiós.

Malgrat la dubtosa cientificitat del DSM, el manual continua sent plenament vigent als Estats Units. Alguns psiquiatres editors del DSM, com Robert Spitzer, han acabat reconeixent que l’arbitrarietat, les recomanacions i els errors del DSM han comportat diagnòstics equivocats i la medicació d’un 20%-30% de la població sense trastorns mentals. Un dels trastorns estrella de diagnòstic arbitrari ha sigut i és el trastorn del dèficit d’atenció, que es diagnostica generalment a infants i adolescents i es combat amb metilfenidat, comercialitzat amb diferents noms.

La medicalitzada i psicodependent societat americana -ben aviat a les llars catalanes- ha acabat creient que tot comportament fora de la norma és un trastorn, estén el trastorn mental arreu i acaba empetitint els trastorns autèntics. La psiquiatria redimeix de responsabilitat els individus, que passen a perdre la voluntat per sotmetre’s a la tirania del diagnòstic i la píndola, la qual cosa solament crea el problema, o l’accentua. No debades, el terme salut mental prové de l’era progressiva americana (1890-1920), i es va encunyar en un primer moment com a higiene mental.

De la mateixa manera que l’homosexualitat ja és psiquiàtricament i socialment saludable i higiènica, també les drogues recreatives com la marihuana acabaran assolint la normalització que es mereixen. La normalitat de l’estigma és una victòria de la realitat més òbvia, de la pluralitat i de la llibertat de l’era llibertària. Estem en els temps de la despenalització i revalorització de les coses normals que hem escarnit en la història. Pensem que sota l’era llibertària aviat guanyarem tota la normalitat de la nostra pròpia natura humana, amb límits, imperfeccions i trastorns de la nostra complexitat. És el que realment ens farà lliures i plenament realitzats, no pas la píndola de Ritalin que l’adolescent distret s’ha d’empassar perquè pares i educadors han claudicat en les seves responsabilitats.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT