Demolidora fotografia a la portada d'ahir de l'ARA. Era la primavera de l'any 2005 i en Xavier Bertral aconseguia immortalitzar una abraçada entre Fèlix Millet i Iñaki Urdangarin que era molt més que una abraçada. Les abraçades poden estar plenes de traïció o de falsedat perquè hi ha un moment en què no veus la cara de l'altra persona. Però quan tu tens algú cara a cara, a pocs centímetres, el mires fixament als ulls, somrient, i l'agafes amb força per la part superior dels braços (concretament per la zona de l'húmer), estàs escenificant una barreja de complicitat i d'afecte i estàs dient allò de "ei, que tots dos som dels nostres".
I, efectivament, tots dos eren dels seus. Mooolt dels seus. De fet eren ells els seus en estat pur. Exemple d'allò que durant molts anys va anomenar-se la gent de la Diagonal cap amunt . Després vam creure'ns que tots érem iguals i l'expressió va morir. Respectables ciutadans que es passaven el dia transitant per entitats, clubs, despatxos, botigues i establiments de tota mena per on ni vostè ni jo hem transitat ni transitarem mai... O bé perquè ens enganxen lluny de casa (com que no vivim de la Diagonal cap amunt, som lluny físicament del seu món) o bé perquè, directament, no ens hi volen (com que no vivim de la Diagonal cap amunt som uns vulgars pelacanyes que amb la nostra presència no honorem res de res). Però va resultar que els respectables ciutadans no en tenien prou amb el que tenien i en van voler més. Molt més. I van posar-s'hi amb molt d'interès i alegria. I van aconseguir embutxacar-se unes desenes de milions d'euros. Tan descaradament que fins i tot a ells van enxampar-los. Però no passa res. Potser la petita molèstia que estiguis menjant-te uns rovellons de botó al Via Veneto i algú passi pel teu costat dient-te lladre. Però ja se sap, és que últimament més amunt de la Diagonal hi ha molta gent que és dels nostres.
