“De costellada”, ha dit la senyora apaïsada i rebotida per les injeccions botulíniques, perquè ella només diu “costellada” per referir-se a la consulta, si no diria “de barbacoa”. Costellada els sembla una paraula genuïna, com seny, com botifarrada (hi ha aquell neopolític, de deix pastós i anisat, que en diu “botifarrèndum”).
De cap manera m’agrada la votació de costellada. Jo ho volia tot. I aniré a votar amb la mateixa il·lusió que aniria a fer un calvo per la independència si toqués. Suposo que després de la Via Catalana, de la V, de la mullena de l’altre dia davant dels ajuntaments, de la mani que ens toca diumenge i de la votació de costellada que farem el dia 9, ens donaran finalment els cromos de Lluís Companys i el val de descompte per a la fira del formatge de la Seu d’Urgell.
Però com que jo volia anar a votar amb garanties, perquè hi tinc tot el dret, no admeto de cap manera que els espavilats es riguin de mi dient que faré el pena. És època de símils. Doncs entomin símil els espavilats. Teniu la pilota de futbol reglamentària i no ens deixeu jugar. Ens fem una pilota de draps i us en rieu, i ens dieu que amb una pilota de draps serem la riota de la selecció espanyola de futbol. Covards, gallines, capitans de les sardines.
Teniu sort. Sou el que voleu ser i viviu al país que voleu tenir. Molts de nosaltres no. D’alguna manera, els catalans amb ànsies sobiranistes som com transsexuals sense operar. Ens sentim atrapats en un cos que no ens pertany, perquè nosaltres voldríem ser una altra cosa. Podeu fer veure que no existim, podeu fer veure que estem malalts i que som així per culpa de l’educació que hem rebut (parlar de traumes o adoctrinament tranquil·litza molt els que us sentiu tan “normals”). Però som aquí. Esperant el moment, l’onada, l’oportunitat. Sempre hi serem.
