Publicitat
Publicitat

Un tresor literari / L’amarga catarsi

Un tresor literari

Ja fa uns mesos que vaig tenir notícia que apareixeria i el neguit ha durat fins que l’he tingut a les mans. El llibre. Més de trenta anys després de la seva mort, apareixerien uns textos inèdits de Josep Pla que no formen part dels 46 volums de l’ Obra Completa. Destino, que havia estat casa seva, els publicaria. En poques hores he devorat aquest tresor literari. La vida lenta és la transcripció del que Josep Pla va redactar en tres agendes dels anys 1956, 1957 i 1964. Són notes breus, d’escriptura immediata, gairebé tuits a la seva agenda, que li serveixen per anotar el que ha fet en el dia que s’acaba. No són dietaris amb ambició literària. No estan escrits per ser publicats, i precisament per això desperten tanta curiositat entre la munió de planians agraïts. Són notes escrites des del llit, aparentment trivials, que, totes sumades, ajuden a completar el retrat d’un personatge que ha estat literàriament indiscutible -i potser encara ens hem quedat curts en l’elogi- però que, en canvi, mai no va permetre que els lectors poguessin endevinar quina mena de persona era. Semblava, talment, que jugava a amagar-se rere moltes màscares diverses. Aquí, en canvi, el trobem tal com raja. Despullat de retòrica i de compassió amb ell mateix. Escriu curt, directe, telegràficament, com si volgués garbellar el fil del pensament d’un home que es busca a ell mateix. El conjunt del llibre és, doncs, una autèntica joia per als tafaners que volen accedir a la rebotiga de l’escriptor. No és un volum, doncs, per iniciar-se en la magnífica literatura de Pla. Per entendre’ns, res a veure amb El quadern gris, dietari excepcional, meditat, escrit i reescrit durant mig segle. La vida lenta és, això sí, un complement vital per accedir a un espai íntim que ens dóna moltes pistes sobre ell i la seva obra.

L’amarga catarsi

Aquest Pla, al voltant dels 70 anys, es mira al mirall i no s’agrada. Gens. La gran sorpresa d’aquest autoretrat, l’esgarrifosa aportació biogràfica, és que ens apareix un home trist, desanimat, que festeja amb la depressió. Pateix insomni. Escriu de nit, ajagut al llit, i dorm de dia. I encara poc. Viu amb recança la seva solitud, es retreu haver deixat passar l’amor i es dol de la seva dependència a l’alcohol. “Festa major de Regencós: recordo quan era jove, que hi anava, a berenar. Llavors ja m’emborratxava. L’alcohol m’ha fet molt de mal”. Hi ha un grapat de confessions com ara aquesta. La catarsi quotidiana d’aquests escrits també descobreix, amb cruesa, que l’obligació d’escriure tant ha esdevingut, per a Pla, gairebé una condemna. Aquesta és una altra novetat, per tant inesperada, que potser decebrà algun dels seus fidelíssims lectors. Qui hagués cregut que la seva afirmació coneguda sobre “la diabòlica mania d’escriure” es referia a un gaudi permanent a l’hora de posar la vida en forma d’article o de relat anava equivocat. Pla admet la seva desgana per escriure, i no sembla que ho digui per fer un paperot, perquè aquests textos eren, exclusivament, de consum propi. Gràcies a la publicació d’aquestes notes -que m’atreveixo a pensar que a ell no li hauria agradat que llegíssim- ens adonem de l’actitud de l’escriptor davant del món i de la quasi tortura que li significa la dèria de no poder deixar d’escriure. Josep Pla, tip també de llegir i més crític que mai amb la dictadura i amb Franco, només sembla feliç quan trenca la rutina, surt del mas de Llofriu que l’aclapara i se’n va de viatge. La llum, la vida, l’alegria, les troba tant a Alsàcia com a les capitals nòrdiques, a Atenes o a Itàlia. Camí de l’Empordà, en canvi, torna la boira. “Igual que ahir. La casa és cada dia més freda”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT