Un fantasma recorre la política espanyola: la suspensió de l’autonomia catalana, amb la qual especulen i fantasiegen nit i dia els tocadors de ximbomba del nacionalisme espanyol. Per fer-ho encara més fantasmagòric, ahir es va presentar una nova plataforma de personatges que reclamen exactament això: que se suspengui l’autonomia catalana, amb totes les conseqüències que això comporti. Un dels seus impulsors, que diu que és periodista i que fa de portaveu, va afirmar que si cal deixar Catalunya sense autogovern “durant dècades”, endavant. No és una idea gaire original; de fet un dictador gallec ja la va dur a terme durant el segle passat.
Però no volíem comentar la proposta de la plataforma, que es comenta sola, sinó el nom amb el qual la mateixa plataforma s’ha presentat en públic: Libres e Iguales, es fan dir. Quina gràcia. No sembla que la suspensió de les institucions de govern d’un país (ai no, que Catalunya no és un país; perdó) tingui gaire a veure amb els conceptes de llibertat i d’igualtat, però així es com es fan dir, en un caspós exercici de la figura retòrica del sarcasme.
Aquesta és una de les característiques amb les quals s’ha investit, de manera particularment agressiva en els últims anys, el discurs del nacionalisme espanyol: la usurpació de les paraules, preferentment de les grans paraules que en teoria fonamenten l’estat de dret i del benestar. Els dirigents polítics i els promotors diguem-ne intel·lectuals de l’espanyolisme buiden diàriament grans mots com llibertat, igualtat, legalitat, diàleg, ciutadania o -directament- democràcia del seu contingut històric i els reinventen a la mesura d’uns interessos i uns objectius polítics perfectament coneguts i delimitats, i rabiosament excloents i bel·ligerants amb els que els són discrepants. Llibertat? La que gaudeixen els energúmens de l’extrema dreta espanyolista que cada dia vociferen impunement les seves proclames xenòfobes i amenaçadores. Igualtat? La que anivella tots els beneficiaris d’un sistema polític i institucional corromput des de l’arrel de la modèlica Transició, començant per un rei abdicat i vergonyant. Legalitat? La que imposa el partit polític que essencialitza aquesta corrupció des de la seva majoria absoluta. Diàleg? El del corró, el menyspreu, la demagògia i el falsejament sistemàtic de la realitat. Ciutadania? Es veu que és una paraula que es va inventar Albert Rivera per batejar un partit polític. Democràcia? La que prohibeix consultes, referèndums i, en general, la lliure expressió de la voluntat dels ciutadans.
És com l’exemple ja tristament cèlebre de la paraula feixista, que designa una de les tragèdies més ignominioses de la història de la humanitat i que el nacionalisme espanyol acostuma a utilitzar per insultar els seus addversaris polítics amb una frivolitat que escarrufa. Ja no ens ve d’una plataforma fatxa més o menys. Però és urgent que ens posem com a prioritat la recuperació del contingut i el valor de les paraules.
