Aquesta era i està essent una legislatura difícil. No són moments molt lluïts per als qui ocupen les cadires del poder. El nou Govern va guanyar les eleccions prometent moltes coses, entre d'altres: abaixar els imposts, no retallar en educació, donar més autonomia als centres educatius i la lliure elecció de llengua. Aquests exemples d'incompliments els he destacat perquè massa sovint es treu l'excusa del programa electoral i la victòria a les urnes per defensar decisions de les quals no es pot predicar aquesta legitimitat.
Allò cert és que els imposts han pujat. I molt. Tanmateix, el Govern va voler implantar noves figures tributàries que va deixar en el calaix després de la més que justa pressió dels sectors afectats. A educació, en canvi, el diàleg, la negociació, la recerca del consens no ha existit.
A educació les retallades s'han aplicat sense que els tremoli la mà (com sí va tremolar amb el tancament d'hospitals). Unes retallades (ràtios, programes de suport, substitucions, infraestructures…) que s'han aplicat amb un criteri simplement economicista, sense tenir en compte les conseqüències sobre la formació dels nins i joves. La tensió creix i el Govern en lloc de cercar la calma tira benzina al foc. La lliure elecció de llengua no va obtenir els resultats volguts pel partit governant. I d'aquell fracàs, el TIL. Perquè el TIL és l'antònim de la llibertat dels pares en l'elecció de la llengua de l'ensenyament dels seus fills, és la fixació des de dalt d'un determinat model. El TIL, i les seves presses associades, és la darrera gota que fa vessar un tassó massa ple d'enfrontaments i topades.
A tothom, als mestres els primers, li agradaria que els alumnes en acabar el seu ensenyament tenguessin un major coneixement d'anglès. Ara bé, aquest és un objectiu que no s'assoleix d'avui per demà per molt que ho digui una norma publicada en un butlletí oficial. Un objectiu d'aquesta magnitud requereix moltes coses: normativa, reciclatge i preparació del professorat, implantació progressiva, compromís dels pares, suport de la Conselleria, flexibilitat i adaptabilitat del model a cada realitat de cada centre… i, sobretot, requereix una certa complicitat entre tots els protagonistes. Una complicitat que no s'assoleix amb diputats del partit governant provocant els professionals o carregant damunt les esquenes dels mestres la situació límit a què s'ha arribat. Una complicitat que no s'assoleix negant una qüestió essencial: si el nou model garanteix el domini dels dos idiomes oficials, un debat que no agrada gens a la majoria partidista actual. Una complicitat que no s'assoleix quan es comprova que allà on no es pot anar introduint l'anglès per manca de recursos resulta que el model lingüístic del centre també ha de canviar encara que aquest canvi no tengui res a veure amb l'anglès. Una complicitat que no s'assoleix insinuant que els mestres tenen moltes vacances i que no van de feina, intentant enfrontar mestres i pares.
Crec que a ningú no li agrada fer vaga. Fer vaga suposa sacrificis i incomoditats per a tothom. Fer vaga ha de ser el darrer recurs. Encara que sigui ingenu, crec que hem de pensar que encara hi som a temps. El Govern és el darrer responsable. Crec que el Govern ha de forçar la màquina i demostrar la cintura necessària per desactivar el conflicte. Primer de tot, tornant endarrere els impresentables expedients oberts als directors de Menorca. I, en segon lloc, reconduint el TIL en terminis i en respecte al projecte lingüístic de centre.
Si la vaga es consuma serà una mala notícia perquè significarà que no hi ha hagut capacitat de trobar punts d'entesa. I al final perdran els pares, perdran els mestres, perdrà la societat en el seu conjunt però, sobretot, perdrà un govern que en lloc d'esgotar la negociació i estendre ponts sembla tancat en uns rígids plantejaments als quals no dóna suport ni la universitat, ni els mestres, ni les associacions de pares... Alguna reflexió d'autocrítica s'hauria de fer un govern en veure que té una immensa majoria del segon gran servei públic que gestiona absolutament alçat i emprenyat. Perquè confiar-ho tot que el cost de fer vaga és massa elevat i que això desincentivarà el personal és continuar sense entendre res de res. I, sobretot, és amagar el cap, no afrontar el problema, ni trobar-hi solucions. I això segur que no és el camí.
