Catalunya sempre ha estat un país europeista. De fet, la nostra situació geogràfica ha comportat que, per tot el que representa Europa, sempre hàgim mirat cap al nord. No hi ha dubte que els beneficis de la integració a la Unió Europea en àmbits com el polític, el cultural i el social han estat cabdals per al camí que ha portat Catalunya a convertir-se en una societat moderna. També en termes econòmics la relació amb la Unió Europea ha estat determinant. A títol d’exemple, els països europeus són els nostres principals proveïdors i també els nostres principals clients. És a dir, que el gruix dels fluxos comercials de l’economia catalana amb l’estranger (l’any 2012, el 62% de les exportacions i el 55% de les importacions) va dirigit majoritàriament a la UE-27.
Avui dia, amb la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals, i les interrelacions empresarials, educatives, de recerca, etc., la integració econòmica és tan elevada i profunda que resulta impossible pensar que tots aquests vincles es puguin trencar d’un dia per l’altre. Des d’aquesta perspectiva, les amenaces que proclamen alguns membres del govern central sobre el fet hipotètic que una Catalunya independent quedaria condemnada a restar fora de la Unió Europea pels segles dels segles, per bé que poden generar certes pors i reticències a les persones indecises del procés sobiranista, resulten poc creïbles.
Les eleccions al Parlament Europeu celebrades el diumenge 25 de maig, tot i que es poden llegir en moltes claus, van suposar, una altra vegada, un senyal inequívoc d’aquesta voluntat europeista dels catalans. La creació d’un nou estat ha de suposar que Catalunya continuï estant dins de la UE. Perquè si la independència de Catalunya esdevé inevitable, cal preguntar-se quins arguments tindrà la Unió Europea per no permetre que aquest nou estat sigui admès com a membre de ple dret.
De fet, un primer escenari que es planteja en relació a aquest tema és que Catalunya continuï a la Unió Europea, sense necessitat de sortir-ne. Ara bé, en el cas que hi hagués un procés de transició, és del tot evident que s’implementarien mesures i accions que farien que de facto es pogués mantenir el nivell d’integració econòmica actual. Si es planteja una situació d’exclusió temporal com la que indico, aquesta seria la millor opció per a totes les parts. I es pot aconseguir mitjançant diferents alternatives.
Una de relativament senzilla consistiria a establir un acord bilateral com el que actualment té signat Suïssa amb la Unió Europea, que no requereix la unanimitat sinó una majoria qualificada dels membres de la Unió, en virtut del qual es garanteixi la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones, sense cap mena de restricció ni duanera ni de cap altra mena. Però no hi ha tan sols aquesta via. N’hi ha d’altres, com ara que se signés l’adhesió a l’EFTA (Associació Europea de Lliure Comerç), a l’Espai Econòmic Europeu (EEE) i a l’espai Schengen.
En aquest sentit, cal tenir en compte que el principal requeriment que es demana a un país per poder ser membre de ple dret a la Unió Europea és que sigui plenament democràtic i que assumeixi tota la legislació comunitària. Uns requeriments que, òbviament, Catalunya compleix de manera plena, atès que fa gairebé trenta anys que en formem part i que mantenim la voluntat plena de continuar dins d’aquest marc polític.
Amb els resultats de les eleccions al Parlament Europeu, que han comportat un augment important de les forces euroescèptiques en països com el Regne Unit, Àustria, França i Dinamarca, la integració de països com Catalunya, que té una clara voluntat europeista, reforça el mateix procés europeista. Quins arguments poden impedir-ho?
Per això és del tot necessari que tots els passos que es facin a favor del dret a decidir siguin impecables des del punt de vista democràtic. Cal omplir-se de raons i evitar qualsevol escletxa que els no partidaris de la consulta puguin utilitzar per impedir-la. La comunitat europea i internacional està observant aquest procés i no entendrà que no es permeti que Catalunya, tal com s’ha fet al Quebec o es farà a Escòcia, consulti la seva ciutadania. En aquest cas, haurà de ser el govern central qui expliqui al món i amb arguments contundents per què impedeix celebrar la consulta.
