“Disposició de les coses adreçada a fornir un major benestar físic. El confort dels trens moderns. Hotel amb tot el confort ”. Aquesta definició i els exemples que la il·lustren és una de les que ofereix el DIEC, tot seguint el Pompeu Fabra, del mot confort. Hi ha, però, un altre significat del terme: “Allò que, en la pena, l’abatiment, etc., dóna força, coratge. Les seves paraules van ser el meu confort ”. Avui quan parlem de confort ho fem gairebé sempre en el primer sentit, deixant de banda l’ús primigeni de la paraula. Aquesta deriva semàntica és simptomàtica de la superfluïtat, materialisme i narcisisme dels nostres temps.
El confort és concebut sobretot com a benestar físic, com a satisfacció dels desigs, siguin aquests els que siguin. Aquesta suposada satisfacció, però, no copsa allò que som. La plenitud a què aspirem com a humans projectats més enllà de nosaltres mateixos no és un estat que es pugui assolir, no és el repòs estiuenc de l’empresari, no és estar envoltat de servents que et fan la vida fàcil i et proporcionen mil i un luxes asiàtics. La plenitud no és tenir a la nostra disposició la voluntat d’una persona a canvi de molts diners, ni el suau contacte dels llençols de seda o les bombolles de l’ spa, ni el xampany ni els bons cigarros. Això és mera comoditat proveïda mitjançant la tècnica humana gestionada per una economia de la desigualtat.
D’altra banda, tenim el sentit més etimològic de confort, el que està relacionat amb la força, amb les paraules que ens reforcen, els lligams que ens complementen. No existeix una vida sense angoixa, sense la por de perdre alguna cosa, de romandre incomplet, de no saber projectar-nos. Viure és reconèixer que els altres són la nostra força, d’ells prové el confort que necessitem per tirar endavant.
La comunitat només es manté en la unió de la força de cadascú. Aquests termes són habituals en la història política. Els braços que s’uneixen en la defensa del territori, que col·laboren per sobreviure, i que no senten necessitat de l’altre perquè no saben què significa no necessitar ningú, no necessitar les paraules ni l’escalfor de ningú. L’amistat que conforta fa la ciutat. El confort no és aleshores un punt d’arribada, sinó la participació en la lògica del donar i el rebre. No servim ni ens serveixen, sinó que donem i rebem.
La naturalesa econòmicament condicionada del confort, entès com a comoditat, es manifesta més cruament durant els períodes de vacances. Quan no hi havia crisi el repòs estiuenc remunerat era un dret. Ara és un luxe, un privilegi aconseguit no sempre honestament ni amb esforç.
Les vacances que més prestigi tenen són aquelles en què paguem perquè algú ens serveixi. Aquest és l’ideal. El del confort material i la satisfacció dels més nimis desigs, la sofisticació paroxística del paladar i del tacte, la màquina ben greixada i a disposar. L’angoixa vital sembla que queda apaivagada amb la complaença dels capricis, amb la vacança molla que interromp periòdicament la gestió, l’administració i la governança de la vida laboral. Qui guanya molts diners vol a canvi el confort dels hotels de cinc estrelles. I com que els diners ho són tot, tothom desitja tenir els recursos per desitjar-ho tot.
Els dos sentits del confort són propis de concepcions del bé diferents. Observem avui el predomini de la comoditat que comporta una davallada de la cooperació desinteressada. S’hi oposen l’hedonisme que busca el plaer com si fos un fi en si mateix, i l’agraïment per allò que ens ve donat, que ens precedeix i ens completa.
Mals vents per a les virtuts, els que corren en els nostres dies. Fa unes setmanes, Xavier Antich citava oportunament en aquest diari el llibre de la professora Victòria Camps Virtudes públicas, que ja semblava tan actual a principis dels 90 en la seva diagnosi del poc vigor dels vincles voluntaris que tanquem amb els nostres conciutadans, i sense els quals la vida pública és un desert o un campi qui pugui. La virtut rau, en aquest cas, en la participació en l’amistat cívica, en la cura mútua.
La societat és també la seva negativitat, les seves absències i mancances. Les ciutats no han de ser confortables, ni promoure l’intercanvi mercantil com a relació privilegiada. La ciutat és la cooperació que li manca. Sabem que vivim en la precarietat, però hi ha salvació (que no és un estat sinó un recorregut vital) en les dependències recíproques. El fet que ens necessitem els uns als altres no és la declaració d’una derrota. La soledat no és llibertat; és soledat. Confortar i ser confortat és l’origen de la força que hauria de llevar-nos cada dia. Em temo, però, que només pensem, mentre esmorzem, en com guanyar diners, com més millor.
