No és exactament el mateix ser autoritari que tenir autoritat. Passa a El Gran Inquisidor, dins Els germans Karamàzov, de Dostoievski, quan a l’Espanya inquisitorial l’Inquisidor topa amb Jesús baixat del cel i es produeix un xoc estel·lar entre l’autoritat autoritària de l’un amb l’autoritat moral de l’altre. La llei no sempre et dóna l’autoritat. I el poder en si no n’és cap, d’autoritat. Ni tan sols el poder democràtic. Depèn de com l’exerceixis, de com funcioni. Massa sovint s’allunya de la seva essència: el poder del poble. Cal repetir-ho: el poder no et dóna l’autoritat, més aviat tendeix a prendre-te-la. I no és un problema només dels vells inquisidors. L’exercici del poder conté una llavor autoritària. Manar molt i durant molt de temps és el camí més segur cap al desastre. L’ideal: homes i dones que manin poc, amb un mandat clar de servei i amb data de caducitat. És la millor manera per reforçar no el poder, sinó la seva autoritat. I segurament la seva eficàcia.
Naturalment, en la nostra democràcia som a anys llum d’aquest ideal. No som a l’Espanya inquisitorial, però sí que som en el fangar de la corrupció, som en la retòrica de l’autoritarisme constitucional, en la privatització del bé comú, i som encara fills d’una soterrada memòria franquista que no ens hem acabat de treure de sobre. Som a les beceroles. Però assistim, alhora, a un inici de canvi en el temple de l’estantissa democràcia. Dues grans veus heterodoxes s’han alçat a l’àgora, han començat a penetrar a les sales enlluernadores del poder.
A Barcelona, seguint la vella estela llibertària de la tradició revolucionària catalana, els intrèpids Fernàndez i Arrufat, sorgits del carrer que pensa i es mou, han començat a fer trontollar la carcassa. La seva és una força lenta, sorda i constant que ve de baix i que no vol fer el cim. Tenen al·lèrgia al poder. Però tenen autoritat. A Madrid, seguint la vella estela socialista de la tradició revolucionària espanyola, el seductor Iglesias, el senyor Pablemos, dèspota il·lustrat d’última generació, directament vol assaltar el poder amb l’escalf del poble assedegat de justícia. Té pressa per canviar-ho tot. Per guiar-nos des de dalt, des de la llei i el nou ordre.
Encara que no ens ho sembli, aquest moviment de fons, aquesta onada de canvi, no passa desapercebuda als sacerdots de la banca ni als gurus de la llibertat vigilada. Aquesta onada que ha amarat les xarxes socials i les places, que està envaint les enquestes d’opinió, que es fica a les cases i a les ments, té preocupats i desconcertats els cenacles del poder. Als despatxos de Brussel·les i Berlín s’ho miren amb ulls esbatanats, injectats de por. De cop, el procés català ha deixat de ser la principal preocupació. L’Espanya democràtica sota control remot corre perill d’agafar vida pròpia, de bastir una nova autoritat, en el sentit més ple de la paraula.
Des del moment que la crisi ha vingut per quedar-se, la riuada transformadora és imparable. Ja no hi ha anestèsia social que funcioni. El poder sorgit de la Transició ha perdut l’autoritat, s’ha deslegitimat. Hi ha un desvetllament cívic que el qüestiona. A Catalunya ha quallat en un sobiranisme transversal, que com més avança, per la seva mateixa naturalesa trencadora, més exigeix un canvi de debò, a fons. A Espanya està quallant en el fenomen Podem, que s’abraona amb ímpetu contra el present i el passat. El més interessant serà veure a partir d’ara l’avenç paral·lel dels dos. Començant per l’evidència que, sense proposar-s’ho, a Catalunya Podem pot acabar de donar l’estocada a l’unionisme recalcitrant de PP i C’s, i al pusil·lànime PSC. Però atenció: el procés català va més avançat, però el canvi a Espanya pot ser més accelerat. Cordeu-vos el cinturó. La cursa tot just acaba de començar!
