Publicitat
Publicitat

Pilot vermell

El vestit d'agradar

Ja feia dies que intuïa que passava alguna cosa. La notava com nerviosa, inquieta. Últimament l'havia vist molt poc per casa, i quan hi era sempre estava entre somiadora i excitada. Feia molt temps que no li veia aquella mirada als ulls i havien passat tantes coses que ja pensava que no li tornaria a veure mai més.

Sempre que mirava fotografies seves de quan era petita se li feia estrany pensar que un dia va ser aquella nena de somriure burleta i mirada desafiant. D'uns anys cap aquí s'havia convertit en una persona trista, solitària, que un dia s'havia enfadat amb el món i havia decidit que no tornaria a fer-hi les paus. Des d'aleshores la seva única preocupació era treballar, fer quartos i treballar. Res d'amics, res d'anades ni de vingudes, només treballar. Alguna vegada havia intentat parlar amb ella per saber què li passava, però cada cop li escopia la mateixa resposta: "No et fiquis en la meva vida, si jo no t'he preguntat res a tu per què em preguntes tu a mi, tu no n'has de fer res del que faig o el que deixo de fer…" Quedaven molt enrere els dies en què totes dues xerraven i reien gairebé com dues amigues. Per això alguna cosa va encendre les alarmes aquella tarda quan va veure que portava posat el vestit d'agradar. Feia anys que no el treia de l'armari i fins i tot ja es pensava que l'hauria llençat a mar, però no, mita-la, tota presumida davant del mirall abans de sortir de casa: es mira del dret i del revés, se'l posa i se'l treu, se'l gira, se'l tiba i se l'arruga, i finalment acaba sortint amb el vestit d'agradar.

Sabia que passava alguna cosa important, perquè entre una mare i una filla poques vegades hi ha secrets, però va trigar una bona estona a aixecar-se de la cadira després que amb la cara plena de llum i el cos tibat per la por li confessés: "Filla, em caso".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT