Publicitat
Publicitat

El viatge impossible

L'antropòleg francès Claude Lévi-Strauss inicia una de les seves obres més conegudes, Tristos tròpics , amb la següent frase: "Odio els viatges i els exploradors. I vet aquí que ara em disposo a explicar les meves exploracions". Josep Pla diu el mateix en moltes ocasions, subratllant sempre que al llarg de tota la seva vida no va viatjar mai per plaer, sinó mogut per la seva feina de periodista. Hi ha qui va encara més lluny i subratlla l'actitud absurda, i al capdavall contradictòria, del viatger actual. És L'idiot du voyage , el títol d'un assaig que va publicar el catedràtic de sociologia de la Universitat de París V Jean-Didier Urbain a començament dels anys noranta. Parla del turisme, és a dir, d'allò que alguns designen amb la manifesta hipèrbole de "viatge". En aquests dies de festes religioses en què molts ja no saben ben bé què recorden o què deixen de recordar, potser paga la pena de rellegir-lo. Els qui hem optat per no bellugar-nos gaire observem pel carrer uns éssers afectats per una mena de confusió excitada, per un oci que paradoxalment fatiga, per una compulsió d'activitats de caràcter inconcret. Són els turistes, que gestionen com poden el vertigen d'una mobilitat sense sentit. Han trobat un bon pack , i això requereix moltes hores d'estar amorrat a internet. L'objectiu consisteix, en aparença, a portar fins al límit la rutina de la vida quotidiana, és a dir, a continuar treballant per gaudir del temps lliure. La cosa no està gaire clara, doncs.

Pel que diem podria semblar que l'assaig del professor Jean-Didier Urbain té una intenció més aviat despectiva. No és així, però. Urbain creu que el menyspreu -discret però també generalitzat- cap al turista és injust. La figura de l'idiota que viatja és la conseqüència indirecta de dos mites del Romanticisme: la del viatger-aventurer i la de l'explorador-científic. A la vora d'aquestes icones respectables, entronitzades per la literatura i el cinema, el turista esdevé un trist impostor mancat de finalitats definides. Tot això no és nou. L'any 1838 Stendhal ja s'havia fet ressò de l'afer en les seves Mémoires d'un touriste . El turista no és, ni pot arribar a ser, un viatger o un explorador. Els seus trajectes erràtics resulten pertorbadors, precisament perquè no tenen sentit. Això no significa, però, que se l'hagi de considerar una mera excrescència de la cultura de masses. En aquest país nostre vivim si fa no fa d'aquest negoci.

L'enyorança del viatge existeix, però. Fa ben poques setmanes, l'editorial La Mansarda ens ha obsequiat amb el Diari de viatge de Montaigne, excel·lentment traduït i prologat per Vicent Alonso. Aquest dietari l'havia llegit fa molts anys, quan acabava la tesi doctoral, en la sòbria i elegant edició a cura de François Rigolot que va fer l'editorial PUF arran del 400 aniversari de la mort de Montaigne l'any 1992. Travessar l'Europa del segle XVI, de Bordeus a Roma... allò sí que eren viatges! Una cosa que em va cridar molt l'atenció va ser una actitud, absolutament incomprensible en l'actualitat, que es pot resumir en un sol punt: quan Montaigne arriba a terres italianes deixa d'escriure en francès i es posa a escriure en italià. Ho fa com la cosa més normal del món, sense donar-li cap importància. Diu simplement: "Assagiamo di parlar un poco questa altra lingua... " I ja està.

Llegint el Diari de viatge de Montaigne un s'imagina l'excitació sensorial que deuria provocar la diversitat quan el món encara no era homogeni. Montaigne parla de carxofes, de vi, de peixos, del magnífic oli italià, de les diferents varietats de raïm, de les aigües que va trobant pel camí (de fet, el viatge el motivà directament la hidroteràpia per al seu mal de gota crònic). El turisme actual es basa en la il·lusió de l'exotisme truculent i l'emoció predigerida, que sempre acaben desembocant en la desolació d'un parc temàtic. En tot cas, convé repetir-ho, aquest estrany hàbit massiu ha esdevingut la principal indústria del nostre país. Per tant, en dies com aquests convé pensar més a millorar-la i dignificar-la que no pas a menystenir-la. Probablement, el problema no sigui el turisme en si mateix sinó els seus límits raonables. Des de fa alguns anys, en algunes zones de la ciutat de Barcelona i, en general, de la costa catalana s'ha creuat una ratlla molt perillosa: la que fa que els veïns comencin a contemplar els turistes com una enorme molèstia que no aporta cap contrapartida positiva. Aquest malestar s'ignora o es minimitza com si fos una anècdota costumista. Convindria tenir-lo present, però.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT