Publicitat
Publicitat

El viatge més perillós de Duran

No hi ha cap cas en la política catalana comparable al de Duran i Lleida. És un dels polítics que porta més anys en actiu i, tot i així, enquesta rere enquesta, es manté com el més ben valorat de tots. Treu sempre la nota més alta, amb una regularitat escandalosa, i triomfa fins i tot entre els votants dels partits d'esquerra que té als antípodes. Deu ser també l'únic cas que ha estat sempre en primera línia sense tenir, durant més de dues dècades, gairebé cap càrrec rellevant de govern, amb l'excepció dels mesos que va ser conseller de Governació durant l'era Pujol. Vet aquí el secret: ha deixat el desgast per als altres i ha sabut exercir el poder sense tenir-lo formalment, un exercici de funambulisme polític realment admirable. Al seu costat han anat caient polítics de primer ordre, han canviat governs i s'han succeït múltiples crisis, però a l'últim moment sempre s'ha escapat de la crema, salvat per la seva absència de càrrecs.

És intel·ligent, articula bé les idees i és un contrincant temible, com saben molt bé els que gosen contradir-lo. Ningú com ell ha encarnat el que coneixem com a home d'ordre, ben centrat al bell mig del sistema, excel·lentment connectat i sempre ben predisposat a parlar davant d'un micròfon. Però últimament la seva imatge s'ha començat a esberlar per culpa d'una traca de declaracions malsonants: un dia és la immigració, un altre dia són els andalusos i l'endemà els homosexuals, a qui ha qualificat més o menys explícitament de malalts, en una expressió que sona massa tronada i grotesca per ser un senzill error. El més sarcàstic de la desagradable polèmica és que fins i tot Carles Campuzano ha hagut de recordar-li que CiU és la força política amb més càrrecs gais. Perquè Duran pot tenir molts defectes, però no té precisament el de dir les coses a la babalà. És veritat que ha anat matisant cada un dels exabruptes, però és massa llest i calculador per ignorar l'efecte de les seves paraules.

I és que a l'horitzó Duran hi té les eleccions espanyoles més complicades de la seva carrera. Algunes enquestes vaticinen que podria quedar en tercer lloc, un resultat que es vengui com es vengui seria un fracàs rotund. Si es produís aquest daltabaix, els Vila d'Abadals i companyia es veurien legitimats per reobrir el meló del relleu més esperat de la política catalana. Amb aquest panorama, Duran ha tirat pel carrer del mig i se n'ha anat a fer la competència al PP i PxC a la recerca del vot que només reacciona quan es verbalitza el pitjor. Anguniejat per unes enquestes inquietants, Duran ha iniciat un viatge sorprenent i perillós cap a les aigües brutes de les baixes passions, on neda des de fa temps García Albiol. És un viatge que té rendibilitat electoral, però té un greu inconvenient: no té retorn. De lluny, el president de la Generalitat s'ho mira tot des del més estricte silenci. L'absència de Mas en tots aquests estirabots no és cap aprovació encoberta, sinó més aviat la tàctica de qui hàbilment deixa que l'altre s'estavelli. Atenció amb el 20-N.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT