El vot obrer: del roig al negre
Georges Marchais, l'històric líder comunista francès, és un referent de Marine Le Pen: al seu recent llibre Pour que vive la France la líder del Front Nacional (FN) n'esmenta una carta de 1981 al rector de la Gran Mesquita de París en què Marchais sosté que cal aturar la immigració pel risc d'"abocar més treballadors a l'atur". Le Pen, però, amaga la condemna de Marchais a la xenofòbia ("El que ens guia és la [...] solidaritat dels treballadors immigrants. Tot el contrari de l'odi i la ruptura", escrigué). Aquesta manipulació genera una pregunta: comparteixen alguna cosa comunistes i lepenistes?
La resposta és que ambdós cerquen el vot dels sectors populars castigats per la crisi. Segons un sondeig, als comicis presidencials Marine Le Pen hauria pogut rebre un 29% de vot obrer i Hollande un 28%. I és que el vot proletari a la ultradreta augmenta arreu d'Europa.
Per què canvia el vot obrer? Als anys noranta l'extrema dreta s'expandí entre els obrers: el 1992 els republicans alemanys van créixer als feus socialdemòcrates; el 1994 el FPÖ esdevingué segon partit d'Àustria en vot obrer (després del socialista); el 1995 el FN obtingué el 30% del vot obrer; en la darrera dècada la Lliga Nord s'ha expandit conquerint un electorat comunista.
El politòleg Patrick Moreau atribuí aquesta dinàmica a causes diverses: "La dissolució cada vegada més ràpida dels mitjans socialdemòcrates o comunistes tradicionals; la desintegració irreversible de la cultura obrera tradicional; [...] el temor [...] a ser les properes víctimes (per edat o per la falta de qualificació) d'una marginació social o econòmica".
Aquests canvis coincidiren amb la fi de l'URSS, la desindustrialització i el declivi dels partits comunistes. Aquests darrers -assenyalà el politòleg Georges Lavau- havien exercit una "funció tribunícia": aplegaren sectors exclosos de processos de participació política i dels beneficis econòmics i culturals i els oferien sensació de força i confiança, amb dirigents que se'ls assemblaven i tenien el seu llenguatge. Ara la ultradreta assumeix aquest rol i el FN, fins i tot, ha creat un comitè central i un buró polític com els partits comunistes.
Per què les esquerres són menys atractives? La ultradreta fa forat electoral entre socialistes i comunistes pel seu desgast de govern i la corrupció, però també per altres raons. Així, el sociòleg Sylvain Crépon, en analitzar l'espectacular ascens del FN a la vila minaire d'Hènin-Beaumont, observa que el Partit Socialista és percebut en medis obrers com una formació de quadres preocupats en gran mesura per les seves carreres. En aquest marc, el FN és vist com una alternativa que, a més, ofereix promoció política a militants amb baix nivell d'estudis.
Sobretot, l'extrema dreta atrau el vot obrer amb un discurs que vol superar la dicotomia dreta/esquerra projectant una confrontació maniquea entre partidaris del mundialisme i de la nació . Els primers inclouen els partits tradicionals de dreta i esquerra, representants de les elits que fomenten la immigració i la submissió a entitats supranacionals com la UE. Els segons són els partits ultradretans que preserven la "nació", identificada amb el poble. Filip Dewinter, un dels líders d'Interès Flamenc, afirmà que el partit devia l'èxit a haver reemplaçat "la vella divisió del capital i del treball per un nou eix que oposava el poble i la identitat al multiculturalisme".
Cal destacar que la ultradreta ha reeixit a mobilitzar un obrerisme ninista (que no se sent ni de dretes ni d'esquerres), sovint instal·lat en l'abstenció i que -segons la politòloga Nonna Mayer- vota "contra els altres partits, contra la classe política i el sistema".
Catalunya no és una excepció. Aquesta tendència avui és palesa a Catalunya: la PxC s'ha expandit a l'àrea metropolitana amb un discurs antiglobalització explicitat al seu manifest pel gir social (març del 2011) i Xavier García Albiol ha triomfat a Badalona (tercera urbs catalana) amb un discurs centrat en la immigració i la seguretat.
Què ha succeït? La sociòloga Marina Subirats assenyala que els vincles entre classe i partit s'han difuminat i la classe treballadora metropolitana viu una doble radicalització: cap a la dreta -com hem vist- i cap a l'esquerra (en forma de moviments d'aturats o expressions com el 15-M).
Tot sembla indicar que el quasi monopoli electoral de la zona metropolitana exercit per l'esquerra toca a la fi. Probablement la crisi ha començat a canviar la fesomia electoral del país de manera irreversible.
