Publicitat
Publicitat

10-A votar

La Guerra de Successió està farcida d'episodis emotius, però si hagués d'escollir el més commovedor de tots segurament em quedaria amb l'Expedició del Diputat Militar. Quan els borbònics van començar el setge de Barcelona, el general Villarroel no es va resignar a una defensa passiva. La principal operació consistia a enviar una tropa per mar, més de mil homes d'infanteria i uns centenars de genets, que desembarcarien a Alella. Des d'allà s'internarien pel país, reclutarien voluntaris i quan fossin prou nombrosos atacarien els assetjants borbònics per l'esquena. Si l'atac es coordinava amb les forces de l'interior, era molt probable que els borbònics patissin una desfeta que els obligaria a retirar-se.

Per desgràcia els expedicionaris estaven dirigits per l'infame Antoni Berenguer, un patrici de classe noble. Si som indulgents direm que Berenguer no va estar a l'altura del moment històric, i si som justos que va trair la causa catalana. I és que just després de desembarcar a Alella els expedicionaris van tenir un cop de fortuna: fonts locals els van informar que a Mataró, és a dir, a la vora mateix, els borbònics amagaven totes les provisions de gra que tenien per alimentar la tropa assetjant. Encara més: Mataró estava perfectament indefens! Com és lògic, arrabassar a l'enemic la seva font d'aliments representaria un cop duríssim per a l'exèrcit franco-espanyol. Bé doncs, tot i els precs de molts oficials, Berenguer es va negar a atacar Mataró. A la vila s'hi havien refugiat les famílies més destacades de botiflers barcelonins. Com que la tropa era de classe baixa, Berenguer temia que la soldadesca "deshonrés" les dones dels botiflers. De fet, duia ordres concretes del govern de Barcelona per impedir l'entrada a Mataró. I això no va ser tot. Mesos després de combats i correries infructuoses per tot el país, Berenguer es va reembarcar cap a Barcelona, ordenant a tots els oficials que el seguissin. És a dir, que fos per covardia o incompetència va abandonar cinc mil soldats, els expedicionaris més tots els homes reclutats, a la seva sort. Quan el general Villarroel ho va saber es va enfurismar. Es veu que va llançar el bastó de comandament a terra, cridant que s'havia comès una traïció contra el rei i a la pàtria. Però el mal ja estava fet.

No voldria recordar aquest episodi històric per associar-lo a una derrota. Ben al contrari, la pretensió és contrastar el passat amb la benaurança dels nostres temps. Al segle XIX un historiador, Bruguera, començaria la seva crònica del setge de 1714 amb una frase tan afortunada com luctuosa: "Vosaltres, que no heu sabut recuperar les llibertats catalanes, llegiu com van lluitar els nostres avantpassats per conservar-les". Fa tres-cents anys milers d'homes i dones van arriscar la vida, sovint la van perdre, per defensar les llibertats i Constitucions de Catalunya. I en canvi avui en dia les coses han millorat tant, tantíssim, que fins i tot podem votar per la independència. Només hi ha dues similituds amb el 1714. La primera és que si es perd Barcelona, tururut viola. Per això mateix la pregunta és: vostè ha fet tot el que podia? Ja ha votat? Sí? Doncs encara pot fer més, molt més, i amb molt poc esforç. Aquella tieta despistada que tots tenim, ¿ja l'ha acompanyat a una taula de votació? No costa tant. I si vostè no és de Barcelona, segur que hi té amics o familiars. Truqui'ls amb qualsevol excusa i abans de penjar, com qui no vol la cosa, els ho recorda: "Per cert, ja has anat a votar?". Fàcil, oi? Sobretot si tenim en compte que els nostres avantpassats es van passar un any a les muralles, nit i dia, rebent canonades.

El segon paral·lelisme, ai, és que històricament els catalans no han tingut gaire sort amb els seus dirigents. Forma part de la història d'aquest país que els seus defensors hagin de lluitar contra els adversaris i contra el sabotatge dels seus mateixos dirigents. D'acord, un Villarroel només arriba una, dues vegades en la història d'un país. Però, per l'amor del cel, per què en aquests moments històrics, al capdavant del Cap i Casal ens havia de tocar un Jordi Hereu?

Com ha denunciat la gent de Barcelona Decideix, l'Ajuntament està posant tots els bastons a les rodes que pot per dificultar les votacions del 10-A. O sigui, que el mateix ajuntament que va convocar un referèndum per la transcendentalíssima qüestió de si la Diagonal havia d'anar amunt o avall, de sotamà farà tot el possible per impedir que els ciutadans decideixin si Barcelona hauria de ser la capital d'un estat europeu. Esplèndid. I miri, si vostè encara és dels que no troben motius per anar a votar el 10-A, faci's un favor: pensi en aquesta veueta de nen repel·lent de l'alcalde. Ell no votarà.

Ja ho deia Gandhi: "Primer t'ignoren, després es riuen de tu; després t'ataquen. Després guanyes".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT