La ministra de Foment, Ana Pastor, encara no té llest el futur model de gestió aeroportuari de l'Estat. No obstant això, José Manuel Vargas, president d'Aena, gestor integral dels aeroports espanyols, ja ha avançat públicament l'únic element que sí que és clar del model que ve, i que previsiblement passa per una privatització: els aeroports es mantindran gestionats en un sistema en xarxa, igual que ara. Definitivament, el Prat no disposarà, doncs, d'autonomia de gestió.
Després d'anys de reivindicacions fallides en aquest sentit, cristal·litzades en especial en l'acte d'empresaris i acadèmics del 2007 a l'Iese, el govern de Zapatero havia fet passes perquè el Prat i Barajas poguessin decidir sobre aspectes com les taxes o els drets d'aterratge. L'anul·lació dels concursos per privatitzar les dues infraestructures va obrir un compàs d'espera poc esperançador, tenint en compte que Pastor va criticar durament que els aeroports de Madrid i Barcelona es poguessin fer la competència.
Aquesta competència els estimularia a dissenyar una oferta comercial pròpia i els deixaria jugar, segons les necessitats de cadascun, amb un ventall de tarifes i d'inversions. Un factor molt important si tenim en compte que el turisme i l'economia d'un país passen per les connexions aèries.
Catalunya ha guanyat connectivitat internacional en els últims anys, però en essència ho ha fet a través de les companyies de baix cost. Sense demonitzar-les, hem de tenir clar que la gran assignatura pendent són els vols de llarga distància: convertir el Prat en base europea de companyies transoceàniques. Pel camí, el fracàs de Spanair ens resta demanda potencial per alimentar vols de llarg recorregut.
El Govern ha cridat els empresaris a mobilitzar-se per aquest repte. La resposta ha estat formalment positiva, però no s'ha evidenciat cap ànim de lliurar batalla. De nou, la crisi s'ho menja tot. Incloses les aspiracions del Prat, que eren per al Govern "una línia vermella".
