El paradís de Fatu Hiva, a les Marqueses

Fatu Hiva és l’última de les illes Marqueses. Arribar-hi no és gens fàcil. Has de volar unes trenta hores fins a Tahití i després has d’agafar un altre avió, que trigarà quatre hores a aterrar a Hiva Oa, i un vaixell que et durà finalment a Fatu Hiva. Un cop allà, la badia de les Verges et donarà la benvinguda, tot i que el nom original era badia de les Vergues, per les roques fàl·liques. Els missioners francesos van afegir-hi una i per fugir de la imatge sexual: del francès Verges (vergues, en català) es va passar a Vierges (verges).

Les Marqueses són unes illes espectaculars que tenen molt de paradís. A la de Hiva Oa, sense anar més lluny, hi van anar a viure els seus últims anys el pintor Paul Gauguin i el cantant Jacques Brel. Tots dos estan enterrats al cementiri d’Atuona, envoltats de palmeres, un mar atabalat, muntanyes que són com un crit vora el mar i gent que somriu.

Vaig arribar a Fatu Hiva a bord de l’ Aranui. La primera visió de l’illa, amb penya-segats coberts de verd, va ser impactant. Fatu Hiva té l’encant dels llocs límit i em pregunto què hi devia trobar l’explorador Thor Heyerdahl quan hi va arribar, el 1937.

Josep Maria de Sagarra explica a La ruta blava, el llibre del viatge a Tahití que va escriure en plena Guerra Civil, que en el vaixell en el qual va salpar de Marsella hi anava una parella de noruecs molt joves: Thor Heyerdahl i la seva primera esposa, Liv. “Ell és ros, prim, té una cara de neu i una cabellera d’àngel -escriu Sagarra-. Tots dos sembla que vagin encerclats de boira, untats de desig i consumits de febre”. I afegeix: “Diu que volen passar dos anys a les illes Marqueses; probablement aniran a fondre la cera del seu cor sota la sang calenta d’una flor d’hibisc. Hi aniran a morir, segurament, perquè tant a l’un com a l’altre em penso que la tuberculosi se’ls menja de viu en viu”.

Doncs no, ni Thor Heyerdahl ni Liv van morir a Fatu Hiva. Thor moriria molts anys més tard, el 2002, després de publicar uns quants llibres que el van fer famós com a explorador. L’èxit més gran va ser L’expedició de la Kon-Tiki, en què narra la navegació en un rai que va fer des del Perú fins a la Polinèsia. Però abans, el 1938, havia publicat en noruec Pa Jakt etter Paradiset [A la recerca del paradís].

En el llibre, Heyerdahl explica com van decidir passar la lluna de mel lluny d’Europa, per “escapar de la civilització i tornar a la natura”. Es van instal·lar en una cabana de Fatu Hiva, on ell es va interessar pels tikis, unes escultures de forma humana que el van portar a la teoria que la Polinèsia havia estat poblada amb gent arribada per mar des de Sud-amèrica.

Quan els nadius de Fatu Hiva van trobar que Heyerdahl, mogut per la seva passió d’arqueòleg, desenterrava cranis dels seus avantpassats, no l’hi van perdonar i el paradís es va convertir en un infern. Al final, la parella va haver de marxar de l’illa abans del que estava previst.

A Fatu Hiva, avui, ningú recorda Heyerdahl, però al petit Museu Grelet -que porta el nom d’un suís, François Grelet, que va viure a l’illa al segle XIX- s’hi poden veure objectes antics dels indígenes. Allà em van explicar que Heyerdhal es va enamorar d’un fusell que tenia Willy Grelet -fill del François-, amb la culata esculpida per Gauguin. Li agradava tant que Grelet fill l’hi va acabar regalant. Quan el noruec va marxar de les illes Marqueses, però, un duaner l’hi va voler confiscar al·legant que era una arma de foc. Heyerdahl, aleshores, va desmuntar el fusell i es va quedar amb la culata, que avui s’exposa al Museu Kon-Tiki d’Oslo.

Vaig recordar aquesta anècdota mentre l’ Aranui salpava de Fatu Hiva i el sol pintava amb una llum càlida les roques fàl·liques que havien donat nom a la badia de les Verges.