Les paraules i els jueus: la tradició de llegir

BarcelonaQuan parlem de tot allò que envolta el món jueu es fa difícil fugir de visions homogènies, sense matisos, on abocar prejudicis i ideologia, on barrejar inèrcies històriques d’exclusió i de victimisme. Por, odi, desconfiança... Per aquest motiu és d’agrair que es facin esforços per entrar en espais de diàleg i de reflexió que es dediquin a trencar estereotips en tot el que envolta el judaisme. El conegut novel·lista Amos Oz, nascut a Jerusalem l’any 1939, va declarar aquest estiu a la premsa: “M’agradaria veure un Israel que no aparegués a la portada dels diaris de tot el món i que en lloc d’això conquerís, ocupés i construís assentaments en els camps de la literatura, l’art, la música i l’arquitectura. Aquest és el meu somni per al futur”. Coherent amb el seu somni, Amos Oz ha escrit conjuntament amb la seva filla, la historiadora Fania Oz-Salzberger, el preciós llibre Los judíos y las palabras (Siruela), que ara es publica.

Devoció per la lectura

Un assentament literari que, en efecte, aconsegueix establir-se en aquest territori hostil de foc creuat per reivindicar l’eix comú dels jueus: les paraules. “La Paraula -parlada i escrita, recitada i citada-és la veritable clau de la continuïtat jueva, i qualsevol intent de construir o destruir un pedigrí jueu físic ha de deixar-se de banda. La continuïtat jueva no ha depès mai de les línies de sang”, afirmen els autors com a fil argumental per trencar amb discursos de raça, cromosomes i gens. Per a ells, el llinatge es construeix a partir d’un lèxic comú i no per vincles genètics: “No pots ser jueu sense estar exposat a un lèxic determinat”. Aquesta reivindicació de la lectura, del text en el sentit més ampli, es converteix en un valuós argument en contra dels fanatismes de tot tipus. Com ens proposen, si en moltes parts del llibre substituïm jueu per lector, la concordança continuarà sent vàlida. Per això l’antisemitisme també es pot entendre com l’ànsia de censura, de cremar llibres i tancar webs, és a dir, com la intolerància cap a tot aquell que reflexiona i debat, que qüestiona i que es qüestiona. En definitiva, l’oposició a qui llegeix per si mateix, amb tot el que això implica: recerca, escolta, ponderació, crítica... “Per descomptat que els llibres eren considerats com a sagrats; però girin del revés això i veuran un poble que va estimar els llibres fins al punt que els va fer sagrats”, llegim a l’obra, que també ens recorda: “Ni temple, ni relíquia, ni dinastia apostòlica. Els rabins només són humans; les estàtues sagrades i les imatges, totalment inacceptables”.

“Expulsats lluny de Jerusalem, només els llibres van quedar dempeus. Per això quan corries per salvar la vida, fugint de la massacre i el pogrom, de la crema de llars i sinagogues, eren els nens i els llibres el que t’emportaves. Els llibres i els nens”, escriuen els autors.

No en va, com sosté la professora Iris Parush, “a finals del segle XIX les dones jueves poden haver sigut les més entusiastes lectores d’Europa”. Aquest llegat intel·lectual, aquesta devoció per la lectura, la trobem en el mateix trajecte personal d’Amos i Fania Oz, que en el seu llibre comparteixen amb totes aquelles persones que estiguin disposades a llegir i a reflexionar sobre el llegit: una pràctica de risc, sobretot si es volen mantenir uns estereotips sòlids i inamovibles.

Un espai de vida atemporal

La quantitat de cites i referències fan d’aquest assentament de paraules un espai de vida atemporal, on testimonis de fa milers d’anys cohabiten amb nosaltres d’una manera amena i rica, sovint amb un toc d’autocrítica i humor (tan imprescindible en aquestes qüestions, i que la tradició jueva ha sabut conservar molt bé, malgrat tot).

Los judíos y las palabras es divideix en quatre capítols per anar al centre dels tòpics més desinformats, ocupar-los pacíficament i dotar-los de reflexió conjunta. Ho fan amb la reivindicació d’aquesta continuïtat de la paraula per sobre de la línia sanguínia, fins i tot de les creences, on per ells Déu és una més d’aquestes paraules que comparteixen i, com a declarats jueus ateus, la religió és un gran invent humà i, com a tal, no és ni falsedat ni engany: “Les sagrades escriptures i la seva progènie textual són un llegat de grandesa humana col·lectiva. I és així perquè tenim el privilegi d’una nova perspectiva d’astorament. Precisament la lectura crítica, selectiva i amb criteri, la lectura moderna i laica, és capaç de generar una sensació d’esglai. No tot ens agrada, però trobem tant de vertader, bo i perspicaç en determinades parts de la biblioteca de llibres jueus, que podem proclamar haver substituït la fe per l’astorament”, ens diuen el pare novel·lista i la filla historiadora, que veuen com en moltes societats el simple fet de titllar aquest llegat com a religiós es margina i la mateixa religió se l’apropia, un fet que provoca una “lamentable pèrdua cultural”.

Aquesta primera part dóna pas al capítol, imprescindible, titulat Les dones amb veu, que no busca actituds majoritàries en els textos de la biblioteca jueva (que en general són plens de silencis i marginació de les dones) sinó “fils significatius” que trenquen amb els arguments misògins que encara ara alguns sectors defensen. Els altres dos capítols tracten de la noció del temps i la intemporalitat i d’una qüestió fonamental en tota indagació sobre la identitat: la relació entre individu i comunitat. El seu epíleg, inclusiu, continua amb aquest trencament de murs: “Text i individualitat, humor i polèmica, dones amb veu i nens amb preguntes: ¿no són tot això manifestacions de qualsevol existència humana, presents en qualsevol lloc poblat per persones, per poc que se’ls permeti?”