Jo parlo del Barça

El Barça és un referent universal, això ho sap tothom, però fa gràcia comprovar-ho en persona quan vas pel món. Al Gran Basar d’Istanbul, abans de regatejar, els venedors et reciten l’alineació, a la plaça de Jemaa el-Fna de Marràqueix l’encantador de serps em va cantar l’himne amb un català força acceptable, en un poblet de Zanzíbar un pescador em va confondre amb Pep Guardiola i a la frontera de Cambodja el policia encara al·lucina ara que em digués Xavi com el seu ídol blaugrana. Sort que no li vaig dir que érem veïns perquè li agafa un cobriment. D’exemples n’hi ha molts però un dels més curiosos el vaig viure a Estocolm.

Els suecs són freds com el seu clima. Actuen amb mesura, parlen fluixet per no molestar, són atents quan preguntes, respecten les cues al mil·límetre... Podríem dir que són el súmmum de la civilització. Aquest caràcter també es reflecteix en l’urbanisme de la seva capital. Tot net, tot ben posat, palaus austers, ponts senyorials i aigua gelada per tot arreu. L’Ajuntament, de totxo vist i també molt sobri, és un dels edificis més famosos de la ciutat i és aquí on es fa el sopar i el ball dels premis Nobel. És l’únic inconvenient que té que et concedeixin un Nobel, que al final de la nit has de ballar. I, tenint en compte l’edat mitjana dels científics guardonats, deu ser un espectacle digne de veure.

L’Ajuntament és una de les tres visites imprescindibles d’Estocolm. Una altra és el Museu Vasa. És potser l’únic museu del món que només conté un objecte. Això sí, quin objecte! Dins de l’única sala del recinte hi ha un vaixell del segle XVII. El van treure sencer de l’aigua als anys seixanta en un estat de conservació admirable. És una nau preciosa, d’un valor incalculable però amb una història que fa riure per no plorar. El 1628 el van avarar a la badia d’Estocolm. Va navegar cinc-cents metres i es va enfonsar. El rei Gustau Adolf II volia que fos el vaixell de guerra més gran de la història per lluitar contra el seu veí noruec, testosterona sueca en estat pur. Va ordenar posar-hi tants canons que pesava 1.200 tones. Un cop de vent el va escorar massa, va començar a entrar aigua per les canoneres i allà es va quedar. L’únic que falta al museu és un retrat de la cara que li devia quedar al rei.

La tercera atracció innegociable de la ciutat és el casc antic medieval, el Gamla Stan.

Va ser en un pub dels seus carrers que vaig tenir una altra experiència de color blaugrana. Vaig entrar al local. Era allargat i al final de tot hi havia la barra. Vaig dirigir-me decidit cap allà i de seguida vaig notar que el cambrer mirava en direcció cap a mi amb cara d’haver vist una aparició. Donant per descomptat que no podia haver-me reconegut vaig girar-me a veure si darrere meu venia un drac de set caps. No, jo era l’únic que avançava cap a aquell noi que no podia tenir els ulls més oberts. Quan vaig plantar-me davant seu em va dir en castellà: “Tu hablas del Barça ”. Jo llavors presentava el telenotícies i sí, explicava coses del Barça. Va resultar que el noi era de Còrdova i era tan i tan culer que seguia per internet qualsevol programa de TV3 que pogués explicar alguna cosa del Barça. L’idioma no era problema, em va dir que el català l’entenia perfectament, que era com el castellà però més curt. Havia anat a Estocolm a estudiar i treballava a les nits en aquell bar. El fred no el molestava, però li costava molt acceptar que els suecs no es deixessin tocar i abraçar tant com necessitava el seu caràcter. Per això aquella nit em va abraçar a mi sense saber que jo, a l’hora de tocar, sóc bastant més suec que andalús.