Quatre dades sobre la universitat espanyola: 1) el 41,2% dels professors exerceixen al mateix centre on van estudiar (44,2% a les públiques i 13,9% a les privades). I, atenció, entre els menors de 30 anys la xifra és del 61,9%. 2) En una universitat finançada amb fons públics com la Rey Juan Carlos hi ha col·locats més d’un centenar de familiars directes de vicerectors, degans, gerents i catedràtics. 3) Espanya té un premi Nobel científic, el de Ramón y Cajal... el 1906! I 4) només una universitat (casualment la de Barcelona) és a la llista de les 200 millors del món. I davant d’aquesta realitat, què?
Els diferents governs espanyols han aprovat 5 lleis diferents des del 1985. Això sí, sempre posant per davant la ideologia electoralista, els interessos particulars i les directrius dels diferents grups de pressió de cadascú. Els sindicats majoritaris del ram s’han dedicat a omplir-se la boca amb l’expressió “qualitat de l’ensenyament públic”, quan l’encertada hauria sigut “qualitat del propi estatus i dels privilegis particulars d’uns quants”. Els grups autoanomenats “defensors del bilingüisme”, subvencionats encara no se sap per qui, s’han passat la vida als tribunals intentant fracturar la comunicat educativa. I propostes? ¿I projectes sobre com solucionar la lamentable situació? Cap. Però mirem al futur. ¿Podem, una formació que neix a la universitat, parla del tema? No. El sobiranisme en parla? No. Les universitats són el futur de les societats. A nivell humà i econòmic. Però es veu que tampoc no interessen gaire a la nova política que arriba. Una llàstima.
