LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES
Efímers 23/07/2014

El perill són els mosquits

TANZÀNIA Fan més por els insectes que els lleons

i
Xavi Coral
3 min

Si mai voleu saber com se sent un animal salvatge dins la gàbia d’un zoo, aneu a Tanzània. És un dels pocs països del món on són els animals els que observen els humans tancats dins d’una gàbia en forma de 4x4.

Per fer un safari fotogràfic la clau és tenir un bon guia. Podries fer-lo tu sol però perdries molt temps orientant-te i buscant els animals. El Serengueti, per exemple, és tan gran com mig Catalunya. Quilòmetres i quilòmetres de sabana trencada només de tant en tant per una acàcia o un baobab. El guia, en canvi, es mou pels camins com tu ho fas per l’Eixample i amb ell garanteixes que veuràs totes i cadascuna de les moltes espècies que viuen en aquells paratges. És important tenir això clar. Aquells animals viuen allà. No els hi han posat per fer bonic o perquè tu els vegis. Són lliures, són a casa seva. Després de tants anys d’anar al zoo, costa de canviar el xip.

El primer dia de safari és molt emocionant i la primera girafa que apareix és celebrada d’una manera desproporcionada i immortalitzada amb desenes de fotografies. Al cap de tres dies, veure una girafa serà tan normal que ja ni t’immutaràs. Per això, per poder mantenir l’emoció, és imprescindible la varietat. Els guies s’esforcen perquè puguis caçar amb la càmera el màxim nombre d’animals i sobretot que no et faltin els anomenats cinc grans: lleó, elefant, lleopard, búfal i rinoceront. Els anomenen així no per la seva mida sinó perquè són els més perillosos per a l’home. Jo els vaig aconseguir tots cinc i de propina una família de guepards, que, segons sembla, són els més difícils de veure.

El safari, doncs, consisteix a agafar el jeep ben d’hora al matí i anar voltant i fent fotos per la sabana. L’únic problema és que el mateix que fas tu ho fan uns quants centenars de turistes més. Quan un guia detecta un lleó, per exemple, ho comparteix amb els altres i al voltant de l’animal poden arribar a congregar-se deu o dotze jeeps plens de gent fent fotos. És tan impactant la foto del lleó com la de tots els fotògrafs que té al davant.

A la sabana no s’hi val a fer bromes. Per molt explorador intrèpid que et consideris i molt Coronel Tapioca que vesteixis, no es pot sortir mai del cotxe si el guia no ho veu clar. Els animals salvatges es diuen així per alguna cosa. Els turistes acostumen a portar-se bé però els massais sovint beuen massa alcohol, es perden per zones perilloses i acaben sent devorats per un lleó. No és que al rei de la selva li agradi especialment la carn humana però li és tan fàcil de caçar que no li fa un lleig. I, esclar, quan descobreix que som tan vulnerables podria voler repetir. Llavors l’han de buscar i sacrificar-lo.

Un dels parcs més sorprenents és el de Ngorongoro. És un volcà que recorda El món perdut que va inventar Arthur Conan Doyle. Dins d’aquell cràter hi ha tot l’imprescindible per a la vida: animals, pastures, boscos, llacs... En definitiva, aigua i menjar. És també un dels pocs llocs on queden rinoceronts. Al Ngorongoro vam dormir en un hotel en forma de bungalous molt ben integrats al paisatge. A la nit, uns guerrers massais armats amb llances s’encarregaven de patrullar pels voltants per evitar qualsevol visita indesitjada. Te’n vas a dormir, doncs, sentint-te protegit fins que descobreixes que el perill no és allà fora. El perill és dins l’habitació. En una paret descobreixes un mosquit gegant d’aquells que abans d’entrar truquen a la porta. En aquest moment s’acaba el safari fotogràfic i comença el de veritat: una lluita a vida o mort per demostrar qui és el rei... del bungalou.

stats