El ‘photocall’ més gran del món

En aquests moments hi ha una setantena de famílies xineses que tenen una foto meva a casa seva. La majoria la deuen guardar dins d’un àlbum però algun la deu tenir en una estanteria al costat d’un gerro xinès. No penseu que a la Xina tenen per costum veure el Divendres de TV3. No, aquells xinesos no em coneixien de res. L’explicació s’ha de buscar allà on me les van fer: la Gran Muralla xinesa.

Durant 2.000 anys els xinesos van construir una de les obres arquitectòniques més imponents i més inútils de la història de la humanitat. Per protegir-se de possibles invasions dels mongols i els manxús van alçar una paret al llarg de la frontera nord de tot l’imperi. Es calcula que feia més de 8.000 quilòmetres de llargada, uns sis metres d’alçada i cinc d’amplada. I no només això. Cada 300 metres s’alçava una torre. En cas d’atac donaven l’alarma de torre a torre fins a arribar a Pequín. La veritat és que per anar amunt i avall del país era molt pràctica perquè era molt més ràpid anar per l’enrajolat que pels camins de les muntanyes. Ara bé, com a defensa no va servir de res perquè Genguis Khan, un mongol molt aguerrit i amb ganes d’envair-ho tot, la va travessar sense gaire esforç i va acabar conquerint mig país i la capital. L’esforç de milions i milions de treballadors, molts dels quals hi van deixar la vida, va servir de ben poc.

El cas és que avui en dia encara es conserva una tercera part de la fortificació, està considerada una de les set meravelles del món i, tot i que està demostrat que no és veritat, als xinesos els agrada insistir que és l’única construcció humana que es pot veure des de la Lluna.

Un viatge a la Xina, doncs, hauria d’incloure per força una visita a la muralla per poder trepitjar tants anys d’història. Jo hi vaig anar des de Pequín. El tram més pròxim és a uns cent quilòmetres de la capital. Realment és impressionant. El turista se n’emportarà un record inesborrable. De la muralla i dels centenars de xinesos que hi trobarà a dalt. Segons ens va explicar el conductor del cotxe que vam llogar, la muralla atrau molt turisme local. La majoria són gent que viu en zones rurals i que, a diferència dels que viuen a les grans ciutats, no estan gaire acostumats a veure occidentals de carn i ossos. Un home de metre noranta (els xinesos fan de mitjana un metre seixanta i poc), calb (els xinesos no són calbs fins que són molt vells), amb els ulls blaus i rodons (els xinesos tenen els ulls molt foscos i ametllats) i blanc de pell (els xinesos tenen un color més aviat groguenc) es converteix en una atracció. Aquell dia l’atracció vaig ser jo.

Primer veia com em miraven, es miraven i somreien. Després van començar a acostar-se per veure’m de prop. I, finalment, el més agosarat em va demanar amb gestos si es podia fer una foto amb mi. Haig de reconèixer que a mi també em va fer gràcia la proposta i m’hi vaig prestar. Acabava d’iniciar la sessió fotogràfica més llarga i més surrealista de la meva vida. En pocs minuts es va formar una cua llarguíssima al meu costat. Gent gran, joves i nens. Uns volien la foto amb mi sol, altres amb mi i la meva dona, que també els semblava molt exòtica, el de més enllà em penjava un nen als braços, el de més cap aquí volia que fes el signe de victòria amb els dits... No s’acabaven mai i no paraven de riure. Al cap de mitja hora vam haver de fugir literalment. No exagero. Segur que van ser més de 70 fotografies. Aquell dia vaig saber què devia sentir cada dia de la seva vida l’enyorat Floquet de Neu.