Publicitat
Publicitat

Les platges, abans i ara

"Després d'un temporal anàvem a la vora del mar a collir les pedretes de colors que el mar havia escopit. Tresors, en dèiem. També collíem algues, que eren el menjar, i petxines, la vaixella. Al torrent que desembocava al mar hi agafàvem herbes, que barrejàvem amb la sorra i així fèiem arròs, sopa o sèmola. No teníem joguines, no ens en calien, teníem imaginació i el millor de tot, els amics. Érem feliços jugant", recorda Camèlia Ferrer (Vilanova i la Geltrú, 1937). "Aprofitàvem algun tros de rajola de forma triangular, que havia estat arrodonida per l'aigua del mar: era un perfecte revòlver per jugar a manos arriba , és a dir, a policies i a lladres", explica Ferrer, que als 14 anys ja anava diàriament a l'escola de Barcelona amb tren. "Tota una aventura. No hi havia gaires noies que ho fessin; jo seia amb els recaders , que es desplaçaven amb un farcell, des de ciutats com Reus i Tortosa fins a Barcelona", explica aquesta vilanovina. "Vaig tenir el privilegi de viure davant de la platja; sempre hi he viscut", recorda Ferrer. "A la platja hi jugàvem matí i tarda. A les tardes sabíem l'hora que era per l'ombra de les barques. Als anys 40, a Vilanova i la Geltrú, encara no hi havia port, de manera que les barques jeien sobre la sorra de la platja i quan estàvem en ple joc sentíem cridar les nostres mares des del balcó de casa que ens deien que anéssim a dinar", explica l'anciana.

Avui quasi no es juga en grup a les platges. Les pilotes molesten, sobretot a les hores punta. I la invasió dels smartphones ha acabat d'arraconar els jocs col·lectius. Durant les últimes dècades han canviat bona part de les activitats que es fan en aquest espai natural, segles enrere ignorat i avui un dels principals reclams turístics del país. També han canviat les persones que hi van. "Trenta anys enrere, acostumava a venir a la platja tota la família: els pares, els avis, els oncles i els fills. Hi acudien amb la nevera portàtil plena: truita de patates, síndria, meló, amanida, una ampolla d'aigua i de vi, i cerveses. Ara hi vénen sobretot parelles i colles d'amics, normalment amb un entrepà i no gaire més", diu Jaume Bertran, que ha estat testimoni en els últims 40 anys de l'evolució de la cala Treumal -una part de la qual pertany al municipi de Blanes i una altra part al de Lloret-, situada al peu del jardí botànic de Pinya de Rosa. El seu pare hi va muntar un xiringuito l'any 1971, que ell ara regenta. "El 70% o 80% dels que venien aquí fa anys eren alemanys; ara, en canvi, els alemanys representen només un 2% o un 3% dels que vénen a la cala", calcula Bertran, com a resultat la seva observació diària.

Bertran raona com s'ha produït aquesta transformació de l'escenari de les platges: "Abans els estrangers ens visitaven any rere any durant les vacances; els pares hi portaven els seus fills i aquests seguien la tradició, però actualment, tot i que encara tenim visitants de fa 30 anys, la fidelitat ja no és la mateixa. Penso que el motiu no és només econòmic. Potser també hi influeix el fet que, en general, ja no els tractem de la mateixa manera, ja no els mimem tant". "Avui dia ve més turisme d'aquí, de les comarques properes", afegeix Bertran. Ell ha comprovat, des de cala Treumal, com a la Costa Brava ha baixat el turisme que procedeix de la ciutat de Barcelona i rodalies: "Les platges de Barcelona ara estan molt bé i molts no volen gastar diners en gasolina, peatge i pàrquing". El que també ha canviat, millorant, és el civisme a les platges. Bertran destaca que els banyistes són, majoritàriament, molt més polits que abans.

Espai per a la conversa

A la platja, però, hi ha coses que no han canviat amb el pas del temps, com el nivell de l'aigua del mar. "Ja sé que es diu que ha pujat, perquè les grans geleres es desfan, però la meva experiència em fa pensar que no és cert. Quan el mar és calmat, jo em fixo en les mateixes roques i l'aigua sempre arriba al mateix punt", comenta Bertran. Encara hi ha moltes altres coses que no han variat en aquest espai de lleure intergeneracional i interclassista.

Durant les hores en què no hi ha problemes per estendre la tovallola a la sorra i plantar el para-sol -en què encara no està massificada-, la platja continua sent un indret ideal per teixir-hi una conversa tranquil·la, sense haver d'acomiadar-se perquè l'autobús ha arribat a la parada o bé perquè falten pocs minuts per a una reunió de negocis clau per a l'empenta definitiva de l'empresa. La platja convida a llegir un llibre ben gruixut amb un fil argumental ben complicat i a escoltar algunes de les veus de la natura, com ara el crit de les gavines o el soroll de les petites pedres vora l'aigua que van amunt i avall arrossegades per les ones.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT