Després del vodevil de la Fiscalia, es percep un aire d’escepticisme en l’opinió pública espanyola. Hi ha melangia històrica en les paraules del cap major de l’exèrcit que ens remeten a la debacle colonial espanyola del 1898, o en les d’Arcadi Espada quan es lamenta de “la primera victòria catalana en 300 anys”. En les lamentacions de Victoria Prego o del bisbe Cañizares hi ressona el me duele España d’Unamuno. El més curiós, però, és que el que motiva aquest dolor no és que l’Estat respongui al desafiament català per la via judicial, sinó que la seva capacitat repressiva sigui tan limitada, i que s’exerceixi de manera tan matussera. A Catalunya, en canvi, la querella contra Mas i les conselleres Ortega i Rigau ha donat oxigen al sobiranisme (un pèl ensopit per la ressaca del 9-N) i ha convertit la causa del president en una qüestió de dignitat democràtica. Els convergents estan optimistes; ahir tornava a circular la hipòtesi d’unes eleccions anticipades, amb llista unitària o sense; però Mas no decideix mai en calent.
