Antonio Arroyo: “Canviar la Constitució no frenarà el procés”

Antonio Arroyo és doctor europeu en dret per la Universitat Autònoma de Madrid, on fa de professor de dret constitucional. Especialitzat en el model federal alemany, també pertany al col·lectiu Líneas Rojas, pròxim al PSOE i que pretén “revitalitzar” la socialdemocràcia.

Dirigents del PP i el PSOE diuen que Espanya és l’estat més descentralitzat d’Europa i, en la pràctica, federal. Hi està d’acord?

S’inscriu dins dels federals i ho admet qualsevol expert. Té dèficits però està homologat internacionalment. Cal tenir en compte, però, que cada federalisme i estat és únic i hi ha diferències notables. L’estat autonòmic és l’aportació espanyola al federalisme internacional.

Espanya és federal però no s’hi reconeix, el mot està desprestigiat i l’esquerra espanyola mai n’ha fet bandera. Per què?

Motius històrics. L’experiència és limitada i poc profitosa. Però l’estat autonòmic és irreversible i hi ha cultura federal incipient. Els corrents recentralitzadors són minoritaris i poc viables. La desconfiança no és al federalisme i sí a la paraula. No cal obsessionar-s’hi, i encara més si tenim un terme propi, autonomisme.

Rebobinar l’estat autonòmic no és possible, però s’ha desnaturalitzat la diferenciació constitucional entre nacionalitats i regions.

No hi estic d’acord. El desenvolupament autonòmic ha vingut de Catalunya o Euskadi. El tema no és tornar enrere o fer passos de gegant per descentralitzar més. Toca clarificar competències, reformar el Senat i federalitzar el finançament.

El PSOE promou el model alemany sense reformar a fons la Constitució. Catalunya n’ha de tenir prou?

La proposta del PSOE fa una bona anàlisi, és seriosa i està fonamentada. Però tinc dubtes que calmi el debat territorial. El tema català va per altres camins. Pretendre una reforma només per calmar les turbulentes aigües catalanes està abocat al fracàs. Però cal abordar-ho. Fer-ho té la virtut que quan s’obre el debat afecta el conjunt del debat polític.

Vostè creu que en el federalisme alemany la sobirania queda en el terreny de la vaguetat, però és un element clau a Catalunya. ¿És possible el federalisme amb dret de sortida?

Cal diferenciar unions d’estats abans independents com els EUA o Alemanya i estats que, com Espanya, es fan federals descentralitzant. Condiciona molt. Als estats federals el principi d’unitat és tan important com el de descentralització. Parlar de sobirania no resol res, el tema és la distribució del poder i les competències. El debat de la sobirania és estèril, la Constitució és clara i fragmentar-la seria contrahistòric.

Quan es parla de terceres vies sorgeixen la federal i també la confederal, més exòtica. Què n’opina?

És una situació transitòria en la desintegració d’un estat o la integració de diversos. Com a fórmula estable és irrealitzable. No n’hi ha cap cas en un context de comoditat. Als Estats Units va acabar en guerra i Suïssa no ho és. És federal en tota regla.

La sentència del TC sobre la declaració de sobirania veta el referèndum i que Catalunya es proclami sobirana, però no l’encaix del dret a decidir reformant a fons la Constitució. Ho veu factible?

No. Dret a decidir vol dir independència. S’usen termes ambigus. Si el que es demana és si hi ha dret a secessió d’un estat, doncs no, ni està reconegut ni crec que s’acabi fent. El TC sí que ha deixar clar que tot és reformable i que es podria fins i tot reconèixer secessionar-se a una part de l’Estat. Però ho veig poc viable perquè a Espanya no hi ha consens i a Catalunya tampoc hi veig un desig homogeni. Si es fes, la independència produiria fractura social.

La pròxima cita és el 9-N. ¿Votar en format de consulta i no de referèndum té encaix legal?

No, es faria al marge de la legalitat vigent. Pel que fa al seu valor, té molts riscos perquè es deslliga legitimitat i legalitat. És un dilema fals el que ens plantegen en un estat democràtic com ho és l’espanyol. El respecte a la llei ja garanteix l’exercici del principi democràtic en cada elecció.

Pot ser un fals dilema però hi ha una petició molt clara que ara no té mecanismes polítics de sortida...

No n’hi ha o no s’han explorat. Si es planteja en termes radicals i pensem que els objectius són irrenunciables, arribem a situacions poc desitjables. Hi ha mecanismes per resoldre-ho, i és on ens hem de moure. I caldria explicar clarament per què es pretén cada cosa. Si una nacionalitat està incòmoda perquè objectivament no pot desenvolupar-se o fer respectar la seva llengua hi ha un problema. Però crec que això no passa. Hi ha molta capacitat d’autogovern i un grau de gestió molt alt. Avui en dia ser independent té poc sentit. Ho és Espanya? En aquesta crisi hem vist que no del tot.