Nova YorkEn la trobada amb la comunitat catalana a Nova York el president Artur Mas puntualitzava: "Com que no ens deixen anar a fer pedagogia a Madrid, la venim a fer a Nova York". Hi pot haver un rerefons de greuge en aquesta afirmació. Tanmateix, hi ha la comprensió final que la mesura del procés sobiranista/independentista de Catalunya és el món i no pas Espanya, per molt que pugui ser considerat un afer intern espanyol.
Així, Artur Mas va anar a Nova York a fer pedagogia. I ho va fer a la Universitat de Colúmbia, tribuna privilegiada, acompanyat per la comunitat catalana a Nova York, però també per una hostil representació d’unionistes espanyols. A l’aire queda la incertesa de saber el nombre d’americans presents a l’acte. I, sobretot, quina classe d’americans hi van assistir. Altrament, la conferència del president Mas a Colúmbia no haurà estat altra cosa que la importació de batusses ibèriques a l’escenari americà. I aquest no ha de ser el cas. I certament no va acabar sent el cas.
Mas va ser presentat per l’economista i professor de Colúmbia Xavier Sala i Martín, que va transformar el relat bíblic de David i Goliat en el relat de la lluita de la no tan feble Catalunya contra la no tan poderosa Espanya. Va moderar el debat posterior a la conferència José Moya, professor d’història llatinoamericana a Barnard College. En realitat, Moya és contrari a la independència de Catalunya i la seva moderació del debat es va saltar totes les regles habituals a Colúmbia, la qual cosa va accentuar la polarització de l’auditori.
Mas, en un anglès excel·lent, va elaborar un discurs que va dissertar sobre la història de Catalunya, els reptes i frustracions d’autogovern, i el desenvolupament del moviment sobiranista en els darrers cinc anys. El discurs de Mas va ser la constatació davant el món que el vell nacionalisme català de Pujol expira, si no ha expirat ja. Mas va afirmar taxativament a l’inici de la conferència que Catalunya “es mou cap a la independència”. I, malgrat la presència d’un pòsit catalanista de vella escola, Mas no va deixar de presentar el seu discurs en una marcada retòrica independentista. Es podrien buscar els eufemismes usuals dels darrers anys: diguem-ne independentisme.
Mas va justificar la separació de Catalunya en tres pilars: democràcia, identitat i economia. Va desgranar els greuges dels catalans contra Espanya per, després, presentar la proposta catalana i el que la Catalunya present pot aportar al món. El pilar identitari, de la llengua i la cultura, va acabar monopolitzant part del discurs i, sobretot, el debat. La clau estratègica del que la Catalunya futura i independent podria aportar al món van quedar sense resoldre. I aquí es va perdre una oportunitat per a una pedagogia efectiva: convèncer americans, pragmàtics com són, de per què necessiten una Catalunya independent al món. És, encara, una tasca per fer.
El debat que va seguir la conferència va ser una lluita dialèctica entre (catalans) independentistes i (espanyols) unionistes. L’alta polarització de la sala va impedir de sentir les possibles veus americanes presents. Aquests americans van ser apagats per una plètora d’espanyolistes que creien que Mas no havia de ser a Colúmbia i a Nova York. Amb tot, Mas va ser amo i senyor del debat, amb la seva habilitat política i retòrica de costum.
Mas va ser clar sobre el que significa la secessió de Catalunya. Va ser més clar que a Catalunya i tot, amb referència jeffersoniana de la declaració d’independència dels Estats Units inclosa. Al final, Mas va deixar la petja del que tot just ara comença a construir-se, quan ja ens pensàvem que la festa independentista era a tocar amb l’efemèride tricentenària. És ara que comença la diversió de debò, quan Espanya ja no és la teva mesura i ho és el món.
