Vicens Vives va clamar fa mig segle contra els teòrics del “perpetu condicional”, és a dir, els que, en to de plany, es preguntaven què hauria estat Catalunya si... Vicens, enfront aquest si carregat de recança, reivindicava el sí de l’afirmació continuada: Catalunya com el producte de la voluntat de ser. Els embats que s’acosten, començant per les eleccions de demà, són també un episodi que enfronta l’indicatiu i el condicional. Hi ha qui reivindica el sí com un valor en ell mateix, la independència com a clau mestra que ens permet accedir a tots els escenaris imaginables. I hi ha qui reivindica l’estat propi amb la boca petita, i condicionat a un seguit d’interessos parcials. El seu no és un sí ferm, sinó recelós. Molts el defensen a contracor: la força de la reivindicació popular els ha agafat amb el peu canviat.
