L’efecte escocès: un sotrac per al Madrid enrocat
El procés consensuat a Escòcia posa pressió a Rajoy perquè negociï i ofereixi una solució per al cas català
L’expectació pel referèndum escocès del dia 18 ha anat creixent al ritme de les enquestes de les últimes setmanes. Del Quebec a l’illa de Sardenya, els secessionistes d’arreu del món saben que el resultat de la votació de dijous que ve a Escòcia pot canviar el curs dels esdeveniments a casa seva d’una manera o altra. També ho saben les cancelleries del Canadà, d’Itàlia i de Bèlgica, que miren de reüll els independentismes autòctons i els moviments del govern de David Cameron. Tot i que la majoria dels més de 150 estats creats en els segles XX i XXI ho van fer per la via de la secessió, els casos d’independències en democràcies occidentals (descolonització a banda) són molt escasses.
La Comunitat Europea (i després la Unió Europea) ha vist, i ha reconegut, el sorgiment de nous estats a l’est del continent arran de la desintegració de l’URSS i de Iugoslàvia i, fins i tot, va col·laborar a definir els estàndards del referèndum de Montenegro el 2006. Ara bé, en territori occidental es pot dir que no ha viscut secessions de manera recent, i cal remuntar-nos a Noruega el 1905, a Irlanda el 1921, a Islàndia el 1944 i a Malta el 1964 per trobar uns precedents que, avui en dia, són difícilment equiparables a les circumstàncies i al context actuals. L’impacte del procés escocès és innegable en l’àmbit internacional i marca un precedent en l’exercici del dret a l’autodeterminació i un possible cas de secessió consensuada democràticament impecable. Però quin serà l’efecte escocèsa Catalunya?
En primer lloc, una victòria independentista a Escòcia seria un reforç per a les tesis sobiranistes catalanes. Si l’argumentari per la independència convenç una majoria d’escocesos, per què no ho hauria de fer aquí amb greuges de més pes? En segon lloc, un triomf del sí internacionalitzaria la qüestió escocesa: caldria que la Unió Europea establís un mecanisme per a l’entrada del nou estat membre. Aquest escenari, que s’aniria aclarint a mitjà termini, permetria tenir més certeses sobre els possibles riscos o costos immediats d’una secessió pel que fa la pertinença a la UE, però també a l’economia, a la seguretat i a les relacions socials. A més llarg termini, també es podrien avaluar els beneficis o la viabilitat del nou estat escocès i treure’n conclusions.
El risc d’inestabilitat
En funció de com es desenvolupessin les negociacions posteriors, és obvi que la secessió escocesa també podria restar o fer guanyar arguments al govern espanyol i als crítics amb el procés català. Si el procés escocès seguís el guió establert per l’Acord d’Edimburg de l’octubre del 2012, el potencial desestabilitzador quedaria desactivat per les rondes de negociacions entre els dos governs. Si no se seguís aquest guió negociador, el consens s’esquerdaria i Madrid podria utilitzar-ho com un exemple d’inestabilitat. Aquest escenari també obligaria el govern espanyol a posicionar-se diplomàticament sobre l’afer. Si Espanya no reconegués el nou estat escocès sorgit de les negociacions, actuaria contra la voluntat de l’executiu britànic, que en principi estaria disposat a reconèixer una Escòcia independent. Si el reconegués, tàcitament donaria el vistiplau a una secessió consensuada.
D’altra banda, el rebuig a la secessió de l’electorat escocès reforçaria l’argumentari en contra de la independència a Catalunya. Les experiències del Quebec el 1980 i el 1995, de l’illa de Nevis el 1998 i de Puerto Rico el 1998 i el 2012, però, demostren que un resultat negatiu, encara que sigui ajustat, redueix la qüestió a un afer intern de l’estat matriu. Aquest fet, doncs, no permetria disposar d’un precedent proper amb què el procés català es pogués emmirallar, però difícilment podria perjudicar el suport intern a la independència.
Les diferències entre els dos casos, tant pel que fa a les raons per defensar la independència com per la mateixa situació institucional, fan que el debat escocès s’allunyi de la reivindicació catalana. A llarg termini, un no escocès també podria girar-se en contra del govern de Mariano Rajoy. En primer lloc, perquè tot apunta que aquest no seria correspost per Londres amb una ampliació substancial de l’autonomia escocesa, com fa temps que plantegen laboristes i liberals. Això reforçaria les tesis dels partidaris de la tercera via contra l’immobilisme de Rajoy. En segon lloc, els observadors internacionals podrien apuntar el referèndum de secessió com una manera de derrotar els secessionistes, sobretot si el resultat acabés sent clarament favorable al no i desinflés la causa d’Alex Salmond.
Rajoy no vol mirar cap a Londres
Catalunya ha hagut de buscar una via pròpia cap a l’exercici del dret a decidir i ho ha fet sense emmirallar-se en cap model concret ni fiar la seva sort a altres independentismes. El procés consensuat a Escòcia ha avançat en paral·lel al català sense que Rajoy s’hagi sentit interpel·lat per l’exemple britànic. En tot cas, sigui quin sigui el resultat del dia 18, ha deixat en evidència un executiu de Madrid incapaç de negociar les condicions d’un referèndum acordat. Aquest és, en definitiva, el veritable efecte escocès.
