De tots els actors embarcats en el procés cap a l’estat propi, Duran és sens dubte el que hi ha arribat amb més dificultats, esbufegant i mirant de trobar algun illot confortable per saltar. Ara que amenaça de fer-ho, s’adona amb espant que ja ha arribat molt lluny. L’estratègia de monjo benedictí aplicada pel president Mas, consistent a no immutar-se i aguantar estoicament tots els desaires del democristià amb l’objectiu d’eixamplar l’espai del dret a decidir, ha donat fruit. El sector social que representa Duran i el seu propi partit ja ha començat a virar també i no és gens probable que el segueixi si es decideix a fer el pas definitiu d’abandonar el vaixell. La part de la dreta catalana representada per Unió, igual que la resta de l’arc ideològic, està compromesa amb la consulta. Ni el conseller Ramon Espadaler ni la vicepresidenta Joana Ortega, de qui depèn l’organització de la consulta sobiranista del 9-N, deixaran penjat el president. És massa tard. Fins i tot per a ell.
