BarcelonaEl desembre del 2007 l’aleshores secretari d’estat d’Economia, David Taguas, proclamava una “fita històrica”: Espanya superava Itàlia en PIB per càpita, un motiu d’orgull nacional. Taguas acabaria presidint el lobi constructor d’obra pública Seopan, però l’eufòria duraria poc. Una desfeta econòmica sense precedents sacsejaria el règim polític mentre es gestava una crisi del sistema de primer ordre, amb l’Estatut, els indignats i la PAH com a exponents.
Fins a la gran crisi, un constitucionalisme substitutiu del nacionalisme decimonònic havia calat en la classe política espanyola. Com ha assenyalat el politòleg Jordi Muñoz, el règim bipartidista del PP i el PSOE havia aconseguit forjar un relat de consens sobre la Constitució del 1978. Era un consens de mínims, una importació a l’espanyola del patriotisme constitucional alemany de Habermas que Aznar havia encarregat dissenyar a la ministra Pilar del Castillo, com una aposta de “nova definició de patriotisme basada en una comunitat de valors democràtics compartits”.
Un relat esberlat o encara vàlid?
El relat de modernitat espanyola, llaurat per Aznar i continuat per Zapatero, va tenir un èxit evident empès pel creixement econòmic. En un primer moment, el rostre amable de Zapatero es va acabar demostrant tan jacobí com les versions nacionalistes de la FAES. En un segon gir, Mariano Rajoy ha optat per un immobilisme complaent amb la recentralització. El debat al Congrés de la proposta de consulta catalana, a l’abril, esdevenia una mostra més del replegament sobre un patriotisme que no convenç. Davant la defensa del dret a decidir, el nacionalisme de rostre constitucional desplegava un argumentari farcit de referències antinacionalistes, i una eufòria caduca pel “mejor unidos ”. Si la idea d’Espanya havia superat l’essencialisme franquista per la via constitucional, no sembla que l’essencialisme constitucional ofereixi un atractiu polític a Catalunya.
El record de la Transició assoleix un nivell d’aprovació transversal a les enquestes, però no la Constitució. Així, entre els que se senten només espanyols o més espanyols que del seu territori, la Transició convenç, però només el 40% aproximadament estan satisfets amb la carta magna. Per contra, entre les persones que tenen una identitat regional més forta, tant la Transició com la Constitució recullen un suport molt baix. Entre els que se senten només de la seva comunitat autònoma, el 44% veuen amb orgull la Transició, però només el 12% estan satisfets amb la carta magna.
La buidor del consens constitucional es fa patent tan bon punt els incentius econòmics desapareixen. Però no sembla que l’immobilisme i el retorn a l’essencialisme nacional siguin avui atractius per als espanyols que no van votar el 1978 (més del 60%) o per als partidaris de la tercera via.
Si bé la Transició és un període que genera orgull entre els que tenen una identitat més espanyola, no passa igual amb la Constitució. La insatisfacció amb la carta magna es va fent transversal i el consens constitucional s’esberla. Caldrà veure si els partits espanyols s’atreviran ara a obrir el meló o si, per contra, la Constitució espanyola continuarà sent una de les que menys s’han reformat en les democràcies occidentals.
